De monges a germanes espirituals de veritat

Felisa: La meva família era molt religiosa. De fet, tretze familiars meus eren capellans o membres d’ordes catòlics. Fins i tot, un cosí de la meva mare, que havia estat mestre en una escola catòlica, va ser beatificat pel papa Joan Pau II. El meu pare era ferrer, i la meva mare treballava al camp; érem una família humil. I jo era la més gran de vuit fills.

Quan tenia dotze anys, va esclatar la Guerra Civil espanyola. I, en acabar, van empresonar el pare perquè les seves idees liberals anaven en contra del govern dictatorial. Allò va fer que la meva mare se les veiés magres per alimentar-nos a tots. Aleshores, un amic li va recomanar que enviés les meves tres germanes petites, l’Araceli, la Lauri i la Ramoni, a un convent de Bilbao. Com a mínim, allà no passarien fam.

Araceli: Només teníem catorze, dotze i deu anys, i separar-nos de la família va ser molt difícil. A Bilbao ens dedicàvem a netejar. Dos anys després, les monges ens van enviar a un convent enorme de Saragossa on cuidaven gent gran. Nosaltres havíem de netejar la cuina, una feina esgotadora per unes noietes adolescents!

Felisa: Quan les meves germanes van anar a Saragossa, la meva mare i el capellà del poble —que era el meu tiet— van decidir que jo també anés a aquell convent. Ho van fer per allunyar-me d’un noi que estava interessat en mi. Jo, que era una noia molt religiosa, vaig pensar que passar un temps en un convent era una bona idea. De fet, anava a missa cada dia, i fins i tot m’havia plantejat ser missionera com un cosí meu que era frare a Àfrica.

Les monges no em van animar a servir Déu en altres països, i la vida al convent em feia sentir com si fos a la presó. Per això, un any més tard vaig decidir tornar a casa i dedicar-me a cuidar del meu tiet, el capellà. Feia les feines de casa i cada vespre resàvem junts el rosari. A més, m’encantava encarregar-me de les flors de l’església i vestir la verge i els «sants».

Araceli: Mentrestant, la nostra vida al convent va canviar. Després de prendre els meus primers vots, les monges van decidir separar-nos, i van deixar la Ramoni a Saragossa, van enviar la Lauri a València i a mi em van fer anar a Madrid, on vaig prendre els meus segons vots. Al convent de Madrid hi havia moltíssima feina perquè oferia allotjament a estudiants, gent gran i visitants. Jo treballava a la infermeria del convent.

Per ser sincera, em pensava que la vida de monja seria més enriquidora. Jo tenia ganes de llegir la Bíblia i entendre-la bé, però allà ningú parlava de Déu o Jesús, i no utilitzàvem la Bíblia. Tan sols vaig aprendre una mica de llatí, vaig estudiar la vida dels «sants» i adorava només Maria. La resta era treballar molt.

Vaig començar a sentir-me angoixada i vaig parlar amb la mare superiora. Li vaig explicar que per a mi no tenia sentit treballar tant perquè els altres s’omplissin les butxaques al mateix temps que la meva família em necessitava. Aleshores em va tancar en una cel·la perquè canviés d’opinió i per treure’m del cap la idea de marxar del convent.

Les monges em van deixar sortir de la cel·la tres vegades, però només per veure si ja m’havien passat les ganes de marxar. Com que jo encara estava decidida, em van dir que fes aquesta declaració per escrit: «Marxo perquè prefereixo servir Satanàs que Déu». Allò em va sobtar molt i, tot i que estava desesperada, no vaig poder escriure aquelles paraules. Al final, vaig demanar parlar amb un confessor i li vaig explicar el que m’havia passat. Ell va fer que la diòcesi em traslladés al convent de Saragossa. Un cop allà, em van deixar marxar al cap d’uns quants mesos. I poc després, la Lauri i la Ramoni també van marxar.

DIVIDIDES PER UN LLIBRE «PROHIBIT»

Felisa: Amb el temps em vaig casar i vaig anar a viure a Cantàbria. Seguia anant a missa de manera regular, i un diumenge vaig escoltar un anunci sorprenent des del púlpit: «Mireu aquest llibre!», va exclamar el capellà molt enfadat. Era el llibre La verdad que lleva a vida eterna. Aleshores va dir: «Si algú us n’ha donat un, doneu-me’l o llenceu-lo!».

A mi no me n’havien donat cap, però en vaig voler un en aquell mateix instant. Dos dies després, dues Testimonis van picar la meva porta i em van oferir el llibre «prohibit». El vaig llegir aquella nit i, quan les dones van tornar, vaig acceptar el curs de la Bíblia que em van oferir.

La veritat em va calar fons ben aviat, i la meva anterior religiositat es va convertir en un profund amor per Jehovà i un gran entusiasme per la predicació. Em vaig batejar l’any 1973. Sempre que podia, que no era molt sovint, parlava de les meves creences amb la família. Però, com ja he explicat abans, s’hi van oposar molt, en especial la meva germana Araceli.

Araceli: Tot i que les males experiències que vaig viure al convent em van amargar, no vaig deixar d’anar a missa els diumenges i de resar el rosari cada dia. En realitat, encara m’interessava molt entendre la Bíblia, i per això li demanava ajuda a Déu. Però quan la Felisa em parlava de tot el que estava aprenent, ho feia tan apassionadament que em semblava una fanàtica. La veritat és que jo hi estava totalment en contra.

Uns anys més tard vaig anar a treballar a Madrid i em vaig casar. Amb el temps vaig anar veient que les persones que anaven a missa no practicaven el que diuen els Evangelis, i em vaig tornar tan escèptica que vaig deixar d’anar a l’església. Ja no creia en els «sants», en la confessió o en l’infern, i em vaig desfer de totes les imatges que tenia. No estava molt segura de si feia el correcte. Em sentia molt decebuda, però seguia fent oració a Déu i li deia: «Et vull conèixer, ajuda’m!». Recordo que els Testimonis van venir a casa algunes vegades, però mai els vaig obrir la porta. No confiava en cap religió.

A principis dels vuitanta, la Lauri, que vivia a França, i la Ramoni, que vivia a Espanya, van començar a estudiar la Bíblia amb els Testimonis. Jo pensava que, com la Felisa, s’havien desviat del bon camí. Més tard vaig conèixer l’Angelines, una veïna que es va convertir en una bona amiga. També era testimoni de Jehovà, i ella i el seu marit constantment m’oferien estudiar la Bíblia. S’adonaven que darrera de la meva fatxada d’escepticisme, hi havia molta fam de coneixement bíblic. Temps més tard els vaig dir: «D’acord. Estudiaré amb vosaltres, però només si puc fer servir la meva Bíblia», que era la Nácar-Colunga.

UNIDES GRÀCIES A LA BÍBLIA

Felisa: L’any que em vaig batejar, a Santander hi havia uns setanta Testimonis. El territori era grandíssim, i per predicar tota la província primer ho vam fer en autobús i més endavant en cotxe. Vam anar de poble en poble fins que vam visitar els centenars de poblets de tota la regió.

Al llarg dels anys he tingut el privilegi d’ajudar moltes persones a conèixer la veritat, i s’han batejat onze dels meus estudiants. La majoria d’ells eren catòlics i, com que jo també havia estat una creient molt devota, sabia que havia de ser molt pacient i comprensiva amb ells. Em vaig adonar que necessitaven temps per desarrelar les seves creences i permetre que la Bíblia i l’esperit sant toquessin els seus cors i veiessin la veritat amb claredat (Heb. 4:12). El meu marit, que es diu Bienvenido i havia estat policia, es va batejar l’any 1979, i la meva mare va començar a estudiar la Bíblia poc abans de morir.

Araceli: Quan vaig començar a estudiar la Bíblia amb els Testimonis era molt desconfiada. Però a poc a poc vaig veure que la meva amargura anava desapareixent. El que més m’impressionava era que els Testimonis practicaven allò que predicaven. El meu escepticisme es va anar convertint en fe, i estava molt més contenta. Fins i tot, alguns veïns em van dir: «Araceli, continua pel camí que has escollit».

Recordo que orava: «Jehovà, gràcies per no donar-me per perduda i per donar-me tantes oportunitats de trobar el que buscava: coneixement exacte de la Bíblia». Li vaig demanar a la Felisa que em perdonés perquè les meves paraules li havien fet molt de mal. Des d’aleshores les nostres discussions es van tornar en animades converses sobre la Bíblia. Em vaig batejar l’any 1989, quan tenia seixanta-un anys.

Felisa: Ara tinc noranta-un anys, sóc vídua i les forces ja no m’acompanyen. Però llegeixo la Bíblia cada dia, vaig a les reunions sempre que em trobo bé i m’encanta predicar tant com puc.

Araceli: M’agrada molt predicar als capellans i les monges que em trobo, segurament perquè un dia jo també vaig ser monja. Els hi he deixat moltes publicacions i hem tingut converses molt interessants. Recordo un capellà que, després de visitar-lo unes quantes vegades, em va dir: «Araceli, estic totalment d’acord amb tu, però on vaig amb l’edat que tinc? Què diran els meus feligresos o la meva família?». Jo li vaig respondre: «I què dirà Déu?». L’home va assentir amb tristesa, però no va tenir el valor de continuar buscant la veritat.

Recordo una ocasió molt especial en la meva vida: quan el meu marit em va dir per primer cop que em volia acompanyar a la reunió. Aleshores ell tenia vuitanta anys. Així i tot, des d’aquell moment no se’n va perdre mai cap. Va estudiar la Bíblia i va arribar a ser publicador no batejat, però va morir dos mesos abans de batejar-se. Tinc records molt bonics de quan predicàvem junts.

Felisa: Una de les satisfaccions més grans que he tingut a la vida ha estat veure que les meves tres germanes petites s’han convertit en les meves germanes espirituals. És cert que al principi es van oposar a la veritat, però després ens ho hem passat molt bé juntes parlant del nostre estimat Déu i de la seva Paraula! Al final, les meves germanes i jo estem unides en sentit espiritual.a