El criteri de la Bíblia sobre el divorci i la separació

Jehovà espera que els casats es mantinguin fidels als vots que van fer al casar-se. Quan va unir en matrimoni la primera parella, Jehovà va dir que l’home «s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». Més tard, Jesucrist va repetir aquestes paraules i va afegir: «Per tant, el que Déu va unir, que l’home no ho separi» (Gènesi 2:24; Mateu 19:3-6). Així doncs, Jehovà i Jesús veuen el matrimoni com un vincle per a tota la vida que tan sols es trenca quan un dels membres mor (1 Corintis 7:39). Si es té en compte que el matrimoni és una institució sagrada, el divorci no es pot prendre a la lleugera. De fet, Jehovà odia els divorcis que no tenen base bíblica (Malaquies 2:15, 16, BEC).

Quina és la base bíblica per al divorci? Doncs bé, Jehovà odia l’adulteri i la fornicació (Gènesi 39:9; 2 Samuel 11:26, 27; Salm 51:6 [51:4 en NM]). Detesta tant la fornicació que l’admet com a base per al divorci. (Al capítol 9, paràgraf 7, s’explica què s’entén per fornicació.) Jehovà dóna a l’espòs o esposa innocent el dret de decidir si continua casat amb el culpable, o se’n divorcia (Mateu 19:9, BCI). Per això, si l’espòs o esposa innocent decideix divorciar-se’n, no farà res que Jehovà odiï. No obstant això, la congregació cristiana no anima ningú a divorciar-se. De fet, pot ser que hi hagi factors que moguin l’espòs o esposa innocent a continuar amb el culpable, especialment en cas que aquest últim se n’hagi penedit de veritat. Al capdavall, aquells qui tinguin base bíblica per divorciar-se han de prendre la seva pròpia decisió i acceptar-ne les conseqüències (Gàlates 6:5).

En certes situacions extremes, alguns cristians han decidit separar-se o divorciar-se tot i que no s’hagi comès fornicació. En casos com aquests, la Bíblia estipula que qui faci això «no es torni a casar, o bé que es reconciliï» (1 Corintis 7:11, BCI). Un cristià en aquesta situació no queda lliure per buscar algú amb qui tornar a casar-se (Mateu 5:32, BCI). Analitzem uns casos excepcionals que alguns han considerat base per separar-se.

Negar-se a mantenir la família. Pot ser que una família estigui passant moltes penúries, fins i tot que li faltin les coses més bàsiques, perquè el marit no proveeixi el que cal, i no perquè no pot, sinó perquè no vol. La Bíblia diu: «Qui no es preocupa de la pròpia família [...] demostra que ha renegat de la fe i és pitjor que un descregut» (1 Timoteu 5:8, BCI). Si un marit així no vol canviar, la muller pot decidir separar-se’n legalment per protegir el seu benestar i el dels seus fills. És clar, si s’acusa un cristià de no voler mantenir la família, els ancians de la congregació analitzaran la situació amb molta cura, ja que no proveir per a la família pot portar a l’expulsió.

Maltractament físic molt greu. Un maltractador pot ser tan violent amb la seva parella que li faci perillar la salut, i fins i tot la vida. Si qui maltracta és cristià, els ancians de la congregació han d’investigar si hi ha base per a l’acusació, ja que els atacs d’ira i el comportament violent són motius d’expulsió (Gàlates 5:19-21, BEC).

Perill molt greu per a l’espiritualitat. Pot ser que un dels membres del matrimoni intenti fer gairebé impossible que la seva parella adori Jehovà, o la vulgui obligar a desobeir d’alguna manera les normes divines. En aquest cas, el membre de la parella afectat haurà de determinar si l’única manera d’«obeir Déu abans que els homes» és separar-se legalment (Actes [Fets] 5:29).

En cap dels casos en què es donin situacions límit com les esmentades ningú no ha d’intentar convèncer el membre innocent de la parella que se separi o que continuï amb el seu espòs o esposa. Tot i que els ancians i els bons amics que siguin cristians madurs poden donar suport i consell bíblic, no poden saber tots els detalls del que passa en un matrimoni. Tan sols Jehovà ho pot saber. És evident, doncs, que si un cristià, marit o muller, exagera la gravetat dels seus problemes maritals tan sols per viure separat de la seva parella, no honra Déu ni la institució del matrimoni. És més, Jehovà és conscient de qualsevol maquinació que hi pugui haver darrere d’una separació, encara que s’intenti amagar. De fet, «tot és nu i descobert als ulls d’aquell a qui hem de donar compte» (Hebreus 4:13). Ara bé, si una situació extremadament perillosa persisteix, ningú no ha de criticar un cristià que, com a últim recurs, decideixi separar-se. Al capdavall, «tots hem de comparèixer davant del tribunal de Déu» (Romans 14:10-12).