Volia una vida dedicada completament a Jehovà

Des de ben joveneta, ja estimava la veritat i volia dedicar-me a Jehovà i batejar-me. Quan vaig complir 13 anys, em vaig alegrar de poder alcançar eixa meta. Temps després, quan en tenia 14, el germà Helge Lincka em va preguntar si havia pensat en servir de precursora. Recorde eixe moment com si fora ahir. Encara que mon pare i ma mare havien servit com a precursors temporers (coneguts ara com precursors auxiliars), no tenia ni idea del que implicava fer el regular. Aquella pregunta del germà Linck va plantar una llavoreta en el meu cor: el desig de fer més per a Jehovà.

Preparada per a la persecució

En 1974, la inestabilitat política en Etiòpia va desembocar en disturbis, arrestos i morts. En poc de temps, ja no podíem predicar de casa en casa i només podíem reunir-nos en grups xicotets. Els meus pares començaren a preparar-nos, als meus germans i a mi, per a una oposició més forta. Utilitzaren principis bíblics per a ajudar-nos a entendre el significat de la neutralitat cristiana. Vam aprendre que Jehovà ens ajudaria a saber què dir si ens interrogaven i que a voltes seria millor mantindre’ns callats (Mateu 10:19; 27:12, 14).

AFP PHOTO

Quan vaig acabar els meus estudis, vaig començar a treballar per a Ethiopian Airlines. Un matí, quan me’n tornava a casa, els companys em van felicitar perquè havia sigut seleccionada per a encapçalar una desfilada que commemorava l’aniversari del govern. En seguida, li vaig dir al meu supervisor que, degut a la meua neutralitat cristiana, no participaria en la celebració.

Al sendemà, estava treballant en l’aeroport quan, en la distància, vaig vore que uns hòmens amb rifles al muscle venien cap a mi. Vaig donar per fet que venien a arrestar a algú que estava intentant escapar del país, però en comptes d’això, m’assenyalaren a mi. No comprenia el que estava passant. El que havia començat com un dia normal de faena va canviar de repent.

Rep ajuda en la presó

Els soldats em portaren a una oficina i m’interrogaren durant hores. Em preguntaven: «Qui paga als testimonis de Jehovà? Eres del Front Popular d’Alliberament d’Eritrea? Treballeu tu o ton pare per al govern dels Estats Units?». Encara que açò podria haver sigut molt estressant, estava tranquil·la gràcies a l’ajuda de Jehovà (Filipencs 4:6, 7).

Després de l’interrogatori, els soldats em portaren a una casa que havia sigut convertida en presó i em clavaren en una habitació de 28 m² amb 15 jóvens que eren presoneres polítiques.

Aquella nit, mentres estava gitada en terra encara vestida amb l’uniforme de l’aerolínia, pensava en lo preocupats que estarien els meus pares i els meus germans. Sabien que m’havien arrestat, però no tenien ni idea d’on estava. Li vaig demanar a Jehovà que la meua família poguera enterar-se d’on m’havien portat.

Al matí següent, quan em vaig despertar, vaig reconéixer un dels guàrdies. Em va mirar i, tot sorprés, em va preguntar: «Aster, què fas ací?». Li vaig pregar que anara a ma casa i diguera als meus pares on estava. Més tard, aquell mateix dia, vaig rebre un paquet amb menjar i roba de part dels meus pares. El guàrdia els havia dit a on estava. Jehovà havia contestat la meua oració. Eixa experiència em va confirmar que no estava a soles.

No em deixaven tindre una bíblia ni cap altra publicació, ni que la meua família o els germans em visitaren. Aixina i tot, Jehovà m’animava a través de les altres presoneres. Tots els dies els predicava, i es quedaven impressionades amb la veritat sobre el Regne de Déu. A sovint, em deien: «Nosaltres simplement lluitem per un govern humà, però tu estàs lluitant pel govern de Déu. No transigisques encara que t’amenacen de mort!».

A voltes, els guàrdies interrogaven i colpejaven els presoners. Una nit, cap a les 11, vingueren per mi. Quan arribarem a la sala d’interrogatoris, m’acusaren de moltes coses. Deien que no donava suport al govern i, quan em vaig negar a repetir un eslògan polític, dos dels guàrdies em pegaren. Vaig passar per esta classe d’interrogatoris en moltes ocasions i, cada volta, li orava intensament a Jehovà i sentia com em sostenia.

Després de tres mesos de reclusió, un dels guàrdies em va dir que me’n podia anar. A pesar de la meua alegria, em sentia una miqueta trista perquè ja no podria seguir compartint l’esperança del Regne amb les altres presoneres.

Pocs mesos després d’això, mentres estava fora de casa, vingueren uns soldats i arrestaren els meus germans adolescents. S’emportaren dos de les meues germanes i un germà. En eixe moment, vaig decidir que lo millor per a mi era fugir del país. Encara que no volia ni pensar en tornar a separar-me de la meua família, ma mare em va animar a ser valenta i a confiar en Jehovà. Poc després, em vaig embarcar en un avió que anava als Estats Units. Aquella mateixa vesprada, uns soldats vingueren a casa per a tornar a arrestar-me. Com no em trobaren allí, ràpidament es dirigiren a l’aeroport. Però quan arribaren, el meu vol ja havia eixit.

Vaig arribar a Maryland, i allí em van acollir Haywood i Joan Ward, els missioners que havien fet l’estudi als meus pares. Cinc mesos després, vaig alcançar la meua meta de ser precursora. La filla dels Ward, Cyndi, també era precursora, i compartírem molts moments entranyables en la predicació.

Completament dedicada al meu servici en Betel

En l’estiu de 1979, vaig visitar la Betel de Nova York i allí vaig conéixer a Wesley Parker. Em van agradar les seues bones qualitats i que tinguera metes espirituals. En 1981 ens vam casar, i em vaig mudar a Wallkill (Nova York) per a servir en Betel junt amb Wesley. Vaig treballar en els departaments de Llar i Tintoreria i, més tard, amb l’equip MEPS en el Departament d’Ordinadors. Servir en Betel em va donar l’oportunitat d’estar completament dedicada a Jehovà mentres coneixia germans i germanes que es convertiren en amics per a tota la vida.

Mentrestant, en Etiòpia, la meua família estava patint una persecució extrema, i això m’angoixava molt. Els meus tres germans que havien sigut arrestats encara estaven en la presó.b Cada dia, ma mare havia de preparar-los i portar-los menjar perquè en la presó no els en donaven.

Durant aquell període tan difícil, Jehovà va ser el meu refugi, i la família Betel em va donar el consol i el suport que necessitava (Marc 10:29, 30). Un dia, el germà John Booth em va dir: «Estem molt contents que estigues servint en Betel. Açò no seria possible si no tingueres la benedicció de Jehovà».c Estes paraules tan boniques em van assegurar que Jehovà havia beneït la meua decisió de deixar Etiòpia i que Ell s’encarregaria de cuidar la meua família.

Servim a Jehovà com a família

En gener de 1989, ens vam enterar que m’havia quedat embarassada. Al principi ens vam quedar de pedra, però uns pocs dies després, la preocupació inicial va donar pas a l’alegria. Aixina i tot, ens preguntaven quina classe de pares seríem, on viuríem i com ens guanyaríem la vida quan se n’anàrem de Betel.

El 15 d’abril de 1989, vam clavar les nostres coses en el cotxe i se n’anàrem a Oregon, on planejaven continuar en el servici a temps complet com a precursors. No obstant això, poc després d’arribar, alguns amics benintencionats ens digueren que no era raonable que servírem de precursors. És de veres que teníem poc en sentit material i que un bebé estava de camí. No sabíem què fer. Però llavors, rebérem la visita del nostre superintendent de circuit, Guy Pierce, i la seua dona, Penny,d els quals ens animaren a apegar-nos a la nostra meta. Així que començàrem a servir de precursors confiant que Jehovà ens ajudaria (Malaquies 3:10). No vam deixar el regular quan va nàixer el nostre primer fill, Lemuel, ni quan va nàixer el segon, Jadon.

Servir de precursors amb els nostres fills va ser una experiència que atresorem molt. Ens va donar moltes oportunitats d’explicar les veritats espirituals no només a la gent del territori, sinó també als nostres fills (Deuteronomi 11:19). No obstant això, després del naixement del nostre tercer fill, Japheth, vam haver de deixar de servir com a precursors durant un temps (Miquees 6:8).

Ensenyàrem als nostres fills a servir Jehovà

Ens vam adonar que la responsabilitat més important que teníem com a pares era conseguir que Jehovà fora molt real per als nostres fills i ajudar-los a cultivar una relació personal amb Ell. Amb eixe objectiu, intentàvem que l’adoració en família fora divertida per a ells. Quan eren xicotets, llegíem porcions de les publicacions Escuchando al Gran Maestro i Mi libro de historias bíblicas. Fins i tot, escenificàvem algunes de les històries. Com jo era l’única dona de la casa, quan representàvem la història de Jezabel, em tocava fer d’ella. Als xicons els encantava fer com que em llançaven del sofà avall i simular que eren els gossos. A part de la nostra adoració en família, Wesley els feia l’estudi a cada un d’ells.

Estimàvem i cuidàvem dels nostres fills i li demanàvem a Jehovà que ens ajudara a ser una família unida. A mesura que creixien, els ensenyàrem a fer algunes faenes de la casa. Per exemple, ells escuraven, netejaven la seua habitació i es llavaven la roba. Fins i tot, aprengueren a cuinar.

Els xiquets no foren els únics que aprengueren lliçons, nosaltres també. A voltes, reaccionàvem exageradament i parlàvem malament als nostres fills. De tant en tant, fins i tot, ens déiem coses desagradables l’un a l’altre. Quan això passava, mostràvem humiltat i ens disculpàvem.

Teníem el costum de convidar a casa als germans i les germanes, així com altres que visitaven la congregació: betelites, missioners, superintendents itinerants i aquells que s’havien mudat a llocs de més necessitat (Romans 12:13). Quan ateníem els nostres convidats, no enviàvem els xiquets a una altra habitació a jugar, més bé, es quedaven amb nosaltres i disfrutaven de les conversacions i les experiències. A voltes, els xiquets recordaven detalls del que havien dit els germans millor que nosaltres.

Wesley i jo ens esforçàvem per a que la nostra família disfrutara de servir a Jehovà. Per exemple, havíem d’estalviar diners i reservar dies de les nostres vacacions per a poder viatjar junts a diferents països. En cada viatge, visitàvem la Sucursal, assistíem a les reunions i eixíem a predicar. D’esta manera, vam arribar a valorar l’organització mundial de Jehovà i a unir-nos més com a família.

Ens mantenim completament dedicats al nostre servici

Ens vam fixar que hi havien moltes persones que parlaven espanyol en la nostra zona, però no se’ls estava predicant massa sovint. Aixina que, mentres els xicons encara eren menuts, li vam preguntar al germà Pierce què li semblava que la nostra família es mudara a una congregació espanyola. Ell ens va respondre amb un gran somriure: «Si sou pescadors, aneu a on estan els peixos». Amb esta resposta tan animadora, vam decidir mudar-nos a la congregació espanyola de Woodburn (Oregon). Hem tingut el privilegi de començar molts cursos bíblics progressius, ajudar a alguns a arribar al baptisme i vore com un grupet espanyol es convertia en congregació.

En un moment donat, Wesley va perdre la seua faena i ens vam haver de mudar a Califòrnia, on estava el seu nou treball. Dos anys després, Lemuel, Jadon i jo decidírem agarrar el regular. En 2007, tinguérem el privilegi d’assistir junts a l’Escola del Servici de Precursor. Poc després, ens adonàrem que hi havien molts àrabs en el nostre territori. Aixina que, després de dedicar 13 anys al camp espanyol, la nostra família es va unir a una congregació àrab. Hem disfrutat de compartir la veritat amb molts immigrants que parlaven este idioma, així com participar en campanyes especials de predicació en l’estranger. Hui per hui, continuem servint com a precursors en el camp àrab en San Diego (Califòrnia).

Wesley és un marit i cap de família excel·lent. Respecta profundament l’organització de Jehovà i mai diu res negatiu sobre Betel o sobre les decisions que es prenen en la congregació. En comptes d’això, sempre troba alguna cosa positiva a dir. Ora amb mi i per mi, i quan hem travessat situacions estressants, les seues oracions m’han consolat i m’han ajudat a mantindre la calma.

Quan pense en la nostra vida, veig que hem disfrutat de servir a temps complet, de criar una família i de servir en congregacions on hi havia més necessitat. Hem comprovat que Jehovà beneïx els qui el posen en primer lloc, i mai ens ha faltat de res (Salm 37:25). Estic convençuda que viure una vida completament dedicada a Jehovà és la millor decisió que he pres mai (Salm 84:11 [v. 10 en altres bíblies]).