El nom de Déu en les Escriptures Gregues Cristianes

Els erudits bíblics reconeixen que el tetragrama (יהוה), el nom propi de Déu, apareix unes 7.000 vegades en els escrits originals de les Escriptures Hebrees (també anomenades «Antic Testament»). No obstant, molts creuen que no apareix en els escrits originals de les Escriptures Gregues Cristianes (o «Nou testament»). És per això que la majoria de traductors bíblics no utilitzen el nom Jehovà quan traduïxen les Escriptures Gregues. Fins i tot quan estes citen de les Escriptures Hebrees on apareix el tetragrama, molts traductors usen el títol Senyor en comptes del nom de Déu.

La Traducció del Nou Món no ha seguit esta pràctica i utilitza el nom Jehovà un total de 237 voltes en les Escriptures Gregues Cristianes. Per què s’ha pres esta decisió? Per dos factors importants: 1) Els manuscrits grecs que es conserven hui en dia no són els originals. La majoria dels milers de còpies disponibles actualment es van fer com a mínim dos segles després dels originals. 2) Per aquell temps, els copistes reemplaçaven el tetragrama per la paraula Kírios (el terme grec per a Senyor) o feien còpies dels manuscrits on ja s’havia reemplaçat.

El Comité de Traducció de la Bíblia del Nou Món va concloure que hi ha proves contundents que indiquen que el tetragrama apareixia en els manuscrits grecs originals. A continuació es detallen estes proves:

• En les còpies de les Escriptures Hebrees que s’utilitzaven en el temps de Jesús i dels apòstols, el tetragrama apareixia en tots els llocs on estava originalment. Este fet, que pocs posaven en dubte en l’antiguitat, va quedar confirmat quan, prop de Qumran, es van descobrir unes còpies de les Escriptures Hebrees que dataven del segle I.

• En les traduccions al grec de les Escriptures Hebrees del temps de Jesús i els seus apòstols també apareixia el tetragrama. Durant segles, els erudits van creure que el tetragrama no apareixia en els manuscrits de la Septuaginta, una traducció al grec de les Escriptures Hebrees. Però, a mitjans del segle XX, als erudits els va cridar l’atenció que alguns fragments antiquíssims de la Septuaginta contenien el nom propi de Déu escrit en lletres hebrees. Per tant, en els dies de Jesús, el nom diví sí que apareixia en les traduccions al grec de les Escriptures. Ara bé, els manuscrits principals de la Septuaginta —com ara el Còdex Vaticà i el Còdex Sinaític, que són del segle IV— no contenien el nom diví des de Gènesi fins a Malaquies (on sí que apareixia en els primers manuscrits). Per això no és d’estranyar que, en els textos d’eixa època, el nom de Déu tampoc aparega en l’anomenat Nou Testament, la part de la Bíblia que es va escriure en grec.

  Jesús li va dir a son Pare en oració: «He donat a conéixer el teu nom a aquells que m’has donat d’entre el món». I va afegir: «Seguiré donant-lo a conéixer»

• Les mateixes Escriptures Gregues Cristianes mostren que Jesús a sovint feia referència al nom de Déu i el donava a conéixer als altres. Jesús li va dir a son Pare en oració: «He donat a conéixer el teu nom a aquells que m’has donat d’entre el món». I va afegir: «Els he donat a conéixer el teu nom i seguiré donant-lo a conéixer» (Joan 17:6, 11, 12, 26).

• Si les Escriptures Gregues Cristianes són una continuació inspirada per Déu de les Escriptures Hebrees, no sembla lògic que el nom de Jehovà desaparega de repent del text. A mitjans del segle I, el deixeble Jaume va dir als ancians de Jerusalem: «Simeó ens ha explicat amb molt de detall com Déu es va fixar per primera volta en les nacions per a reunir d’entre elles un poble per al seu nom» (Fets 15:14). No tindria sentit que Jaume fera esta afirmació si cap dels seus contemporanis coneixia o utilitzava el nom de Déu.

• En les Escriptures Gregues Cristianes apareix la forma abreviada del nom diví. Per exemple, en Apocalipsi 19:1, 3, 4 i 6 apareix el nom de Déu dins de la paraula al·leluia. Esta paraula, que prové d’una expressió hebrea, significa literalment ‘alabeu a Jah’. Jah és la forma abreviada del nom Jehovà. A més, molts noms que apareixen en les Escriptures Gregues Cristianes es deriven del nom diví. De fet, hi ha obres de referència que expliquen que el nom de Jesús significa ‘Jehovà és salvació’.

• Antigues obres jueves indiquen que els cristians d’origen jueu utilitzaven el nom diví en els seus escrits. La Tosefta —una col·lecció de lleis orals que va ser completada al voltant de l’any 300⁠— donava les següents instruccions sobre el que s’havia de fer amb els escrits cristians si es cremaven en dissabte: «Els llibres dels evangelistes i els llibres dels minim [probablement els judeocristians] no se salven del foc. Es deixen cremar en el lloc on estan junt amb les referències al nom de Déu que contenen». A més, la mateixa obra cita de Yossé el Galileu, un rabí que va viure a principis del segle II i que explicava el que s’havia de fer amb els escrits cristians els altres dies de la setmana: «Es retallen les referències al nom diví, es guarden en un lloc segur i es crema la resta de l’escrit».

• Alguns biblistes reconeixen que és probable que el nom de Déu apareguera en les Escriptures Gregues Cristianes que contenen cites de les Escriptures Hebrees. Un diccionari bíblic fa este comentari: «Hi ha proves que indiquen que els primers escrits del Nou Testament incloïen el tetragrama —el nom diví Jahvé— en algunes o en totes les cites que feien de l’Antic Testament» (The Anchor Bible Dictionary, davall l’encapçalament «El tetragrama en el Nou Testament»). I l’erudit George Howard diu: «Com el tetragrama encara apareixia en les còpies de la Bíblia en grec [la Septuaginta], que eren les Escriptures de l’església primitiva, és raonable pensar que els escriptors del Nou Testament conservaren el tetragrama en el text bíblic al citar de les Escriptures».

• Traductors bíblics de renom han utilitzat el nom de Déu en les Escriptures Gregues Cristianes. Vegem alguns exemples d’eixos traductors, alguns dels quals publicaren les seues obres molt abans que existira la Traducció del Nou Món en anglés. En alemany, Dominikus von Brentano (Die heilige Schrift des neuen Testaments, 1791); en anglés, Benjamin Wilson (The Emphatic Diaglott, 1864); en portugués, Manuel Fernandes de Santanna (O Evangelho Segundo S. Mattheus, 1909), i en francés, André Chouraqui (Bible de Chouraqui, 1985). En castellà, Pablo Besson va utilitzar el nom Jehová en Lluc 2:15 i en Judes 14 (El Nuevo Testamento, 1919). També el va incloure en més de 100 notes a peu de pàgina per a indicar on apareixia probablement el nom diví. A més, almenys sis versions en castellà inclouen les formes YHWH, Yahvé i Yahweh. Algunes traduccions catalanes també mencionen el nom de Déu en diferents notes de les Escriptures Gregues Cristianes. Per exemple, el Nou Testament, Traducció interconfessional (1989) utilitza la forma Jahvè. I en valencià, Josep Alminyana i Lluís Alcón utilitzen la forma Yave en l’encapçalament de Mateu 12:15-21 (Els Quatre Evangelis en Llengua Valenciana, 1984).

  

• El nom de Déu apareix en les traduccions de les Escriptures Gregues Cristianes en més de cent idiomes. En moltes llengües africanes, americanes, asiàtiques, europees i de les illes del Pacífic s’usa sense problema el nom de Déu (consulta la llista «Idiomes i dialectes en què el nom de Déu apareix en el text principal de les Escriptures Gregues Cristianes»). Els traductors d’estes edicions van decidir utilitzar el nom de Déu per raons paregudes a les que hem explicat abans. Algunes d’estes traduccions de les Escriptures Gregues Cristianes s’han publicat recentment, com ara la Bíblia en rotumà (1999), que utilitza el nom Jihova 51 vegades en 48 versicles, i la versió en batak toba (1989), un idioma d’Indonèsia, que usa Jahowa en 110 ocasions.

  

Sense dubte, hi ha raons de pes per a restaurar el nom de Déu, Jehovà, en les Escriptures Gregues Cristianes. I això és just el que han fet els traductors de la Traducció del Nou Món, els quals senten un gran respecte pel nom de Déu i un temor reverencial a llevar qualsevol cosa que aparega en el text original (Apocalipsi 22:18, 19).