ÉS DIFÍCIL trobar una cultura o una religió on la gent no ore. Els llocs d’oració són diferents —esglésies, sinagogues, mesquites, pagodes o santuaris— i també els instruments —rosaris, devocionaris, icones, estores o cilindres d’oracions—, però en qualsevol cas, a soles o acompanyats, tots oren.

La veritat és que l’oració diferencia els sers humans de la resta de sers vius sobre la terra. Igual que els animals, necessitem aigua, menjar i oxigen. També naixem, creixem i morim (Eclesiastés 3:19). No obstant, només el ser humà ora. Per què?

Potser la resposta més senzilla és perquè ho necessitem. L’oració fa de pont entre les persones i el món espiritual; és una manera d’entrar en contacte amb allò que es considera sagrat i etern. Segons la Bíblia, eixe interés per les coses espirituals forma part de la nostra naturalesa (Eclesiastés 3:11). Jesús ho va expressar d’esta manera: «Feliços els qui reconeixen les seues necessitats espirituals» (Mateu 5:3 TNM).

Només eixa necessitat espiritual explica per què hi ha tants temples i objectes religiosos i per què la gent dedica tant de temps a orar. Clar, algunes persones intenten omplir eixe buit buscant en el seu interior o recorrent a altres persones. Però, no creus que els humans estan massa limitats per a oferir ajuda en eixe aspecte? La realitat és que som fràgils i fugaços, i la nostra visió del món és incompleta. Només algú més savi, més poderós i etern pot donar-nos el que necessitem. Però, quines són eixes necessitats espirituals que ens motiven a orar?

Para’t a pensar: alguna volta has buscat guia, saviesa o t’has fet preguntes per a les quals ningú tenia resposta? Has sentit que necessitaves consol al perdre un ser estimat, guia al prendre una decisió crucial, o perdó al cometre un error greu?

Segons la Bíblia, és normal orar per estes coses. De fet, la Bíblia és la font d’informació més confiable sobre este tema i conté moltes oracions d’hòmens i dones fidels que demanaren consol, guia i perdó, així com respostes a preguntes molt profundes (Salm 23:3; 71:21; Daniel 9:4, 5, 19; Habacuc 1:3).

Totes eixes oracions, encara que eren diferents, tenien un element en comú, un element imprescindible per a que foren escoltades i que se sol passar per alt hui en dia: els qui les van fer sabien a qui dirigir les seues oracions.

HUI en dia, moltes persones creuen que totes les oracions arriben a Déu, sense importar a qui siguen dirigides. A pesar de les seues diferències, els partidaris dels moviments interconfessionals i aquells que pensen que totes les religions són bones solen donar suport a esta idea. Però, és això de veres?

La veritat és que la Paraula de Déu mostra que moltes oracions no es dirigixen a qui toca. Temps arrere, quan es va escriure la Bíblia, era habitual orar als ídols. No obstant, Déu va advertir en repetides ocasions al seu poble que no ho fera. Per exemple, Salm 115:4-6 diu que els ídols tenen «orelles que no hi senten». La idea està clara: quin sentit té orar a un déu que no pot escoltar-nos?

Per a emfatitzar esta idea, analitzem l’impactant relat bíblic del fidel profeta Elies quan va desafiar als sacerdots de Baal: Elies oraria al seu Déu i ells orarien a Baal, i aquell que responguera demostraria ser el Déu verdader. Els profetes de Baal acceptaren el repte i començaren les seues súpliques. Durant hores van estar cridant intensament, però «no se sentia cap veu ni cap resposta, ni els escoltava ningú» (1 Reis 18:29). Què va passar quan Elies va orar?

Tan prompte com Elies va acabar d’orar, Déu va enviar foc del cel per a consumir l’ofrena del profeta. Per què va ser contestada l’oració d’Elies? Trobem la resposta en les paraules que ell va dir, registrades en 1 Reis 18:36, 37. Encara que va fer una oració molt breu, d’unes 30 paraules en l’hebreu original, Elies es va dirigir a Déu tres voltes pel seu nom, Jehovà.

Baal, que significa ‘senyor’ o ‘amo’, era el déu dels cananeus, i n’hi havia moltes versions diferents d’este déu. No obstant, Jehovà és un nom singular, ja que s’aplica a un únic Ser en tot l’univers. Ell mateix va dir al seu poble: «Jo soc Jehovà. Eixe és el meu nom; no done la meua glòria a ningú» (Isaïes 42:8 TNM).

Doncs bé, seria lògic esperar que l’oració que va fer Elies i les que van fer els profetes de Baal arribaren al mateix déu? Impossible. El culte a Baal denigrava i pervertia les persones, ja que incloïa sacrificis humans i ritus de prostitució idolàtrica. En canvi, l’adoració a Jehovà dignificava el seu poble, Israel, i no l’obligava a realitzar ningun tipo de pràctica degradant. Seria com enviar una carta a un amic molt respectat, però que li arribara a una persona amb un altre nom i una reputació totalment en contra del que creu el teu amic.

Quan ores a Jehovà, estàs orant al Creador, el Pare de tots els sers humans.a «Tu [Jehovà] ets el nostre pare», va dir el profeta Isaïes en oració (Isaïes 63:16). A ell es referia Jesús quan va dir als seus seguidors: «Puge al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu» (Joan 20:17). Per tant, Jehovà és el Pare de Jesús. És el Déu a qui Jesús va orar i a qui havien d’orar els seus deixebles (Mateu 6:9).

Ensenya la Bíblia que hem d’orar a Jesús, a Maria, als sants o als àngels? No, només a Jehovà. Vegem dos raons. Primer, perquè l’oració és una forma d’adoració i, segons la Bíblia, hem d’adorar exclusivament a Jehovà (Èxode 20:5). Segon, perquè ell escolta les pregàries (Salm 65:3 [v. 2 TNM]). A Jehovà li agrada delegar, però esta és una responsabilitat que no ha cedit mai a ningú: escoltar les nostres oracions.

Per tant, si volem que Jehovà escolte les nostres oracions, hem de fer cas d’esta exhortació: «Tots els qui invoquen el nom del Senyor se salvaran» (Fets 2:21). Vol dir això que ell escolta absolutament totes les oracions sempre que vagen dirigides a ell? O hem de tindre en compte alguna cosa més?

A DIFERÈNCIA del que fan moltes religions, la Bíblia no dona molta importància a la postura, les paraules i els aspectes cerimonials de l’oració. Més bé, se centra en qüestions més importants sobre com hauríem d’orar.

La Bíblia descriu servents fidels de Déu orant en diversos llocs i postures. En funció de les circumstàncies, unes voltes oraren sense pronunciar cap paraula, i altres, en veu alta. Alguns miraren al cel, mentres que altres inclinaren la cara a terra. En ningun cas utilitzaren imatges ni rosaris ni devocionaris. Simplement expressaren amb les seues paraules el que sentien. Per què va escoltar Déu aquelles oracions?

Perquè estaven dirigides a Jehovà i, com hem vist en l’article anterior, eixe és un requisit indispensable. Però trobem una altra raó en 1 Joan 5:14: «Aquesta és la confiança que mantenim davant de Déu: sempre que li demanem alguna cosa d’acord amb la seua voluntat, ell ens escolta». Aixina és, les nostres oracions han d’estar d’acord amb la voluntat de Déu. Què vol dir això?

Per a orar en harmonia amb la voluntat de Déu, primer hem de saber quina és la seua voluntat. Per això, estudiar la seua Paraula és essencial. Clar, Jehovà no espera que ens convertim en grans erudits bíblics. Però sí que vol que ens esforcem per entendre la seua voluntat i que actuem en conseqüència (Mateu 7:21-23). Hem d’orar en harmonia amb el que aprenem.

Quant més aprenem de Jehovà i de la seua voluntat, també augmentarà la nostra fe, que és un altre factor imprescindible per a que Déu ens escolte. Jesús va dir: «Tot allò que demanareu en la pregària amb fe, ho rebreu» (Mateu 21:22). Encara que tindre fe implica creure en coses que no es veuen, no vol dir ser crèdul. La fe de la qual parlava Jesús està ben fonamentada en proves (Hebreus 11:1). És de veres que no podem vore a Jehovà, però la Bíblia està plena d’evidències que mostren que existix, que és confiable i que respon als qui tenen fe. A ell no li molesta que li demanem més fe; al contrari, sempre està desitjant donar-nos el que necessitem (Lluc 17:5; Jaume 1:17).

Aixina i tot, queda per vore un altre aspecte essencial sobre com hauríem d’orar. Jesús va dir: «Ningú no arriba al Pare si no és per mi» (Joan 14:6). Dit d’una altra manera, el Fill de Déu és l’únic mitjà que ens permet acostar-nos al Pare, Jehovà. Per això, Jesús va ensenyar els seus deixebles a orar en el seu nom (Joan 14:13; 15:16). Ara bé, orar en el nom de Jesús no vol dir orar-li a ell. Més bé, implica reconéixer que és gràcies a ell que podem dirigir-nos al nostre Pare perfecte i sant.

En certa ocasió, un dels deixebles de Jesús li va demanar: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lluc 11:1). A què es referia? Està clar que ells ja sabien orar. Tot indica, doncs, que estaven preguntant sobre el contingut de les oracions, és a dir, sobre què orar.

ES DIU que el Parenostre és, de totes les oracions cristianes, la més repetida per tot el món. Siga veritat o no, esta oració model que Jesús va ensenyar és també de les que menys entén la gent. Milions de persones la repetixen de memòria tots els dies, inclús a sovint al llarg del dia, però la intenció de Jesús mai va ser que l’oració s’utilitzara d’eixa manera. Com ho sabem?

Poc abans d’ensenyar aquella oració, ell mateix va dir: «Quan pregueu, no parleu per parlar» (Mateu 6:7). Com anava a contradir-se Jesús ensenyant després una oració que haguera de memoritzar-se i repetir-se paraula per paraula? Això no tindria sentit! El que Jesús volia ensenyar era quins havien de ser els temes prioritaris a l’orar. Analitzem en detall eixe model d’oració, que apareix en Mateu 6:9-13.

«Pare nostre del cel, santifica el teu nom.»

Jesús els va recordar als seus deixebles que les oracions havien de dirigir-se únicament a son Pare, Jehovà. Però, per què és tan important el nom de Déu i per què havia de ser santificat?

Perquè, des del principi de la història, el nom sagrat de Déu ha sigut objecte de calúmnies. El seu adversari, Satanàs, ha afirmat que Jehovà és un governant mentirós i egoista, que no té el dret de governar les seues criatures (Gènesi 3:1-6). Molts s’han posat de part de Satanàs i ensenyen que Déu és insensible, cruel, venjatiu o, pitjor encara, neguen que haja creat totes les coses. Alguns inclús han eliminat el nom de Déu de la Bíblia i han prohibit gastar-lo.

No obstant, la Bíblia promet que Déu prompte acabarà amb totes estes injustícies (Ezequiel 39:7). I quan ho faça, també s’encarregarà de resoldre els nostres problemes i d’atendre les nostres necessitats. Com ho farà? Jesús ho explica a continuació.

«Vinga el teu Regne.»

Hui en dia, els líders religiosos no es posen d’acord sobre què és el Regne de Déu. Però en temps de Jesús, el poble jueu estava familiaritzat amb les profecies que parlaven d’un Messies —el Salvador escollit per Déu— que dirigiria un govern que canviaria el món (Isaïes 9:6, 7; Daniel 2:44). Per a santificar el nom de Jehovà, este govern diví destaparà les mentires satàniques, derrocarà el Diable i totes les seues obres. El Regne de Déu acabarà amb la guerra, les malalties, la fam i inclús amb la mort (Salm 46:10 [v. 9 TNM]; 72:12-16; Isaïes 25:8; 33:24). Per això, cada volta que li demanem a Déu que vinga el seu Regne, li estem demanant que es complisquen totes estes promeses.

«Que es faça la teua voluntat ací a la terra com es fa en el cel.»

Estes paraules ens transmeten que la voluntat de Déu es complirà en la terra, tal com ja s’han complit en el cel, on residix Déu. La voluntat de Déu ha demostrat ser imparable en el cel; allí el seu Fill va derrotar a Satanàs i el seu exèrcit, i els va llançar a la terra (Apocalipsi 12:9-12). Esta petició, igual que les dos anteriors, ens ajuda a concentrar-nos en lo més important, la voluntat de Déu i no la nostra. Al cap i a la fi, res beneficia tant la creació com que es faça la voluntat divina. Fins i tot el mateix Jesús, encara que era perfecte, va dir: «Que no es faça la meua voluntat, sinó la teua» (Lluc 22:42).

«Dóna’ns hui el nostre pa de cada dia.»

Jesús també va indicar que algunes de les nostres peticions poden ser més personals. No hi ha res de mal en orar per a que Déu ens ajude a satisfer les nostres necessitats diàries. De fet, fer-ho ens recorda que Jehovà és aquell que «a tots dóna vida, alé i tota cosa» (Fets 17:25). La Bíblia el compara a un pare carinyós que disfruta donant als seus fills el que necessiten. Però clar, per molt que li ho demanen, mai els donarà res que pose en perill el seu benestar.

«Perdona les nostres ofenses.»

Quin deute tenim amb Jehovà? I per què necessitem que ens el perdone? Encara que molts neguen l’existència del pecat o minimitzen la seua gravetat, este és —com explica la Bíblia— l’origen dels pitjors problemes que afrontem, entre ells la mort. I com naixem pecadors, cometem errors que ofenen a Déu. Per tant, si volem viure eternament, és imprescindible que Déu ens perdone este deute (Romans 3:23; 5:12; 6:23). Però ens consola saber, tal com diu la Bíblia, que Jehovà és bo i està dispost a perdonar-nos (Salm 86:5).

«Allibera’ns del mal.»

Els sers humans necessitem de manera urgent i desesperada la protecció divina. Potser molts es neguen a creure en l’existència del «mal», és a dir, de Satanàs. No obstant, per a Jesús era molt real; de fet, el va anomenar «el príncep d’aquest món» (Joan 12:31; 16:11). No content amb corrompre i manejar al seu capritx este món que ell controla, el Diable també vol corrompre’ns a nosaltres i aixina impedir que cultivem una estreta relació amb el nostre Pare, Jehovà (1 Pere 5:8). Però Déu és molt més fort que Satanàs; Ell desitja protegir els qui l’estimen.

Per descomptat, hi ha molts altres temes sobre els quals podem orar-li a Déu. En 1 Joan 5:14 diu que «sempre que li demanem alguna cosa d’acord amb la seua voluntat, ell ens escolta». En altres paraules, podem contar-li a Déu totes les nostres preocupacions, sabent que mai les considerarà coses sense importància (1 Pere 5:7).

I què es pot dir del moment i el lloc on fem les nostres oracions? Importa quan i on orem?

LA MAJORIA de les grans religions del món establixen llocs i horaris específics per a orar. Ara bé, posa límits la Bíblia respecte al moment i lloc on deuríem orar?

La veritat és que sí que indica moments en els quals resulta apropiat orar. Per exemple, abans de menjar amb els seus deixebles, Jesús donava gràcies a Déu (Lluc 22:17). Els seus deixebles també oraven cada vegada que es reunien per a adorar a Déu. Però este no era un costum nou; ja es feia en les sinagogues jueves i en el temple de Jerusalem, el qual Déu volia que fora una «casa d’oració per a tots els pobles» (Marc 11:17).

Quan els servents de Déu es reunixen i oren junts, les seues peticions poden tindre molt bons resultats. A Déu li agrada quan un grup de persones ora en unitat de pensament i en conformitat amb els principis bíblics. De fet, les oracions poden motivar-lo a fer el que d’una altra manera no faria (Hebreus 13:18, 19). Per això, els testimonis de Jehovà oren en totes les seues reunions. Si desitges escoltar les seues oracions, pots acudir lliurement a la Sala del Regne més pròxima.

No obstant, la Bíblia no indica que només s’haja d’orar en determinats moments o en un lloc específic. Més bé, revela que els servents de Déu oraven a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Jesús va dir: «En canvi, tu, quan pregues, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà» (Mateu 6:6).

No et pareix meravellós saber que ens podem dirigir al Sobirà de l’univers i que ell ens escoltarà sense importar quan o des d’on ho fem? Això explica per què Jesús buscava oportunitats d’estar a soles per a orar. En una ocasió, abans de prendre una decisió important, va passar una nit sencera orant a son pare (Lluc 6:12, 13).

En la Bíblia, també es parla d’altres hòmens i dones fidels que van orar abans de prendre decisions importants o d’enfrontar-se a grans reptes. Tant si oraren en veu alta o en silenci, en grup o en privat, lo important és que acudiren a Déu. De fet, Ell mateix ens exhorta: «Pregueu contínuament» (1 Tessalonicencs 5:17). No et pareix una invitació molt tendra? Déu sempre està preparat per a escoltar els seus servents quan ho necessiten.

Amb tot, en este món tan escèptic, moltes persones es pregunten si l’oració servix realment per a alguna cosa. És possible fins i tot que tu també t’ho preguntes.

APORTA algun benefici l’oració? La Bíblia diu que sí, que les oracions que fan els servents de Déu els ajuden molt (Lluc 22:40; Jaume 5:13). Les oracions ens poden ajudar moltíssim no només en sentit espiritual, sinó també emocionalment i físicament. Com és possible?

Posem un exemple: quan els xiquets reben un regal, què els diuen els pares que han de fer? Normalment, els ensenyen que no hi ha prou amb estar agraïts, sinó que han de donar les gràcies pel regal. Quan expressem els nostres sentiments amb paraules, els fem aflorar i inclús els intensifiquem. Doncs bé, passa exactament lo mateix quan parlem amb Déu. Vegem alguns exemples.

Oracions d’agraïment. Quan li donem les gràcies a Déu per tot lo bo que ens passa, ens concentrem en les benediccions que rebem. Com a resultat, ens sentim més agraïts, feliços i positius (Filipencs 4:6).

Exemple: Jesús donava les gràcies a son Pare per escoltar-lo i contestar les seues oracions (Joan 11:41).

Oracions per a demanar perdó. Quan li demanem perdó a Déu, enfortim la nostra consciència, el nostre penediment es fa més profund i ens adonem de la gravetat de pecar. A més, ens alliberem del sentiment de culpa.

Exemple: David va orar per a expressar el seu penediment i tristesa (Salm 51).

Oracions per a demanar guia i saviesa. Demanar a Jehovà guia o saviesa per a prendre bones decisions ens ajuda a ser humils de veritat. Estes oracions ens recorden les nostres limitacions i ens ajuden a confiar en el nostre Pare celestial (Proverbis 3:5, 6).

Exemple: Salomó va ser humil i va buscar la guia i la saviesa de Jehovà per a governar Israel (1 Reis 3:5-12).

Oracions en moments d’angoixa. En moments d’angoixa, ens sentirem alleugerits si derramem el nostre cor davant de Déu. Aixina aprendrem a dependre més de Jehovà (Salm 62:9 [v. 8 TNM]).

Exemple: El rei Asà va orar abans d’enfrontar-se a un poderós enemic (2 Cròniques 14:10 [v. 11 TNM]).

Oracions a favor dels més necessitats. Estes oracions ens ajuden a combatre l’egoisme, i a cultivar qualitats com la compassió i l’empatia.

Exemple: Jesús va orar pels seus deixebles (Joan 17:9-17).

Oracions d’alabança. El nostre respecte i amor per Jehovà augmenten quan alabem les seues qualitats i les seues meravelloses obres. Estes oracions també ens acosten més al nostre Déu i Pare celestial.

Exemple: David va alabar a Déu per la seua creació (Salm 8).

Un altre benefici que obtenim d’orar és «la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre» (Filipencs 4:7). Sense cap dubte, tindre calma en este món tan agitat és un tresor d’inestimable valor. Fins i tot és beneficiós per a la salut (Proverbis 14:30). Però, com aconseguim eixa pau? És únicament gràcies als nostres esforços, o fa falta alguna cosa més important?

SENS dubte, esta és una de les preguntes que més curiositat desperten entre la gent. La Bíblia mostra que Jehovà escolta les oracions, però no totes. La pregunta és: escoltarà les nostres? Molt dependrà de nosaltres.

Jesús va condemnar la hipocresia que els líders religiosos del seu temps demostraven quan oraven: només els preocupava aparentar ser molt devots. De fet, va dir que ells ja tenien «la seua recompensa», ja que en realitat no buscaven que Déu els escoltara, sinó cridar l’atenció de la gent, i eixa seria l’única cosa que obtindrien (Mateu 6:5). De la mateixa manera, hui en dia moltes persones no oren pensant en Déu, sinó en elles mateixes. I clar, com no seguixen els principis bíblics que hem analitzat en els articles anteriors, Déu no les escolta.

I nosaltres? Per a que Jehovà conteste les nostres oracions, no és necessari que siguem d’una raça específica, d’una nacionalitat o d’una classe social en particular. La Bíblia ens assegura: «Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguen» (Fets 10:34, 35). Et sents reflectit en estes paraules? Si sincerament creus en Déu, el tindràs en tan alta estima que no voldràs fer res que li desagrade. I si obres amb rectitud, t’esforçaràs per fer la Seua voluntat, i no la teua pròpia o la d’altres persones. Per tant, si volem que Jehovà escolte les nostres oracions, hem de seguir la guia de la seua Paraula.a

Per descomptat, moltes persones esperen que Déu conteste les seues oracions amb un milacre. Però, inclús en l’antiguitat, Déu rarament responia d’esta manera. A vegades han passat segles entre dos milacres relatats en les Escriptures. A més, la Bíblia assenyala que l’època dels milacres acabaria després de la mort dels apòstols (1 Corintis 13:8-10). Vol dir això que Déu no respon les oracions? De cap manera! Analitzem alguns exemples de com Jehovà les contesta hui en dia.

Dona saviesa. Jehovà, que és la font suprema de la verdadera saviesa, la compartix generosament amb els qui busquen la seua guia i s’esforcen per obeir-lo (Jaume 1:5).

Dona esperit sant i tots els beneficis que este proporciona. L’esperit sant és la força activa de Déu i no existix força més poderosa que esta. Entre altres coses, ens ajuda a superar les proves, ens dona pau quan estem preocupats i ens permet cultivar qualitats valuoses (Gàlates 5:22, 23). Jesús va assegurar als seus deixebles que Déu és generós donant esperit sant als qui li’l demanen (Lluc 11:13).

Dona coneixement als qui el busquen sincerament. Com bé s’indica en Fets 17:26, 27, moltes persones sinceres de tot el món busquen la veritat. Volen conéixer a Déu —el seu nom, el seu propòsit per a la terra i per a la humanitat, com acostar-se a ell (Jaume 4:8). Els testimonis de Jehovà a sovint es troben amb persones aixina i amb gust els ensenyen la resposta bíblica a les seues preguntes.

És eixa la raó per la qual vas acceptar esta revista? Estàs buscant a Déu? En eixe cas, pot ser que esta siga la resposta a les teues oracions.