Jehovà, a qui li devem la vida, va decretar que la sang no havia de consumir-se (Gènesi 9:3, 4). En la Llei que va donar a l’antic Israel, Déu va limitar l’ús de la sang perquè esta representa la vida. Ell va establir: «La vida de tot ser vivent està en la sang. Jo vos concedisc d’abocar la sang sobre l’altar perquè expieu per les vostres vides». Llavors, què havia de fer algú que matara un animal per a menjar? Déu digué: «Que n’aboque la sang i la cobrisca amb terra»a (Levític 17:11, 13). Jehovà va repetir este manament en diferents ocasions (Deuteronomi 12:16, 24; 15:23). L’obra jueva The Soncino Chumash diu: «La sang no s’ha de guardar, sinó abocar-se a terra per a que no puga consumir-se». Ningun israelita havia d’apropiar-se de la sang d’una altra criatura ni emmagatzemar-la ni utilitzar-la, ja que la vida d’esta li pertanyia a Déu.

A voltes, un metge recomana al pacient l’extracció de part de la seua sang setmanes abans de l’operació (donació autòloga preoperatòria) per a que, si és necessari, puga transfondre-li la seua pròpia sang emmagatzemada. No obstant, extraure, emmagatzemar i transfondre la sang està directament en contra del que diu Levític i Deuteronomi. La sang no ha d’emmagatzemar-se, sinó abocar-se, com si se li tornara a Déu. És de veres que la llei mosaica ja no està en vigor hui en dia. Però els testimonis de Jehovà respectem els principis divins que conté i estem decidits a abstindre’ns «de sang». Per això, no donem sang ni l’emmagatzemem per a transfondre’ns-la posteriorment. Eixa pràctica està en conflicte amb la llei de Déu, ja que eixa sang hauria de ser abocada.