El nom de Déu apareix unes 7.000 vegades a les Escriptures Hebrees representat per quatre consonants hebrees (יהוה). Estes quatre lletres reben el nom de tetragrama i es traduïxen “Jehovà”, amb diferència el nom que més apareix a la Bíblia. Encara que els escriptors bíblics es referixen a Déu amb molts títols com Totpoderós, Altíssim i Senyor, sols gasten el tetragrama per referir-se al nom propi de Déu.

El mateix Jehovà va fer que els escriptors bíblics usaren el seu nom. Per exemple, va inspirar el profeta Joel a escriure: “Tots els qui invoquen el nom del Senyor [Jehovà]a se salvaran” (Joel 3:5 [2:32 en altres bíblies]). En una altra ocasió, Déu va inspirar un salmista a escriure: “Senyor, sobirà nostre, com és, de gloriós, el teu nom per tota la terra! En el cel tens posada la teua majestat” (Salm 8:2 [8:1 en altres bíblies]). En realitat, el nom de Déu apareix unes 700 voltes als Salms, escrits poètics que el poble de Déu cantava i recitava. Així doncs, per què no apareix el nom de Déu en moltes traduccions de la Bíblia? Per què no en sabem la pronunciació exacta? I quin significat té el nom “Jehovà”?

Per què no apareix el nom de Déu en moltes traduccions de la Bíblia? Per diferents motius. 1) Alguns pensen que l’Altíssim no necessita un nom únic que l’identifique. 2) Alguns s’han deixat influir per la tradició jueva de no utilitzar-lo, probablement per no faltar el respecte a eixe nom. 3) Alguns creuen que, com no se sap la pronunciació exacta del nom de Déu, és millor usar un títol com ara Senyor o Déu. Tot i això, eixos arguments no son vàlids per les següents raons:

• Els que argumenten que l’Altíssim no necessita un nom únic que l’identifique no tenen en compte que a les còpies més antigues de les Escriptures, inclús a les que es conserven abans de Crist, apareix el Seu nom propi. A més, va ser Déu qui va fer que el seu nom s’escriguera unes 7.000 voltes en la seua Paraula. En definitiva, ell vol que el coneguem i l’utilitzem.

• Els que eliminen el nom per influència de la tradició jueva se’ls oblida un punt clau. És cert que alguns escribes jueus es negaven a pronunciar-lo, però no a eliminar-lo de les seues còpies de la Bíblia. Als rotllos antics que s’han trobat a Qumran, a prop del Mar Mort, apareix el nom en molts textos. Alguns traductors de la Bíblia indicaren amb el títol SENYOR en majúscules que havien substituït el nom de Déu quan apareixia al text original. Però si sabien que el nom de Déu apareix milers de vegades a la Bíblia, per què es van prendre la llibertat de substituir-lo o eliminar-lo? Qui els va donar el permís de fer eixos canvis? Només ells ho saben.

• Els que diuen que no s’ha d’usar el nom diví perquè no se sap com es pronuncia exactament sí que utilitzen el nom de Jesús. De fet, els deixebles de Jesús del segle I el pronunciaven diferent a com el pronunciem els cristians de hui en dia. Per una banda, els cristians jueus pronunciaven el nom de Jesús probablement “Yeixua”, i el títol de Crist (o Messies) com “Māšiāḥ”. Per altra banda, els cristians que parlaven grec l’anomenaven “Iēsóus Khristós”, i els que parlaven llatí, “Iesus Christus”. Els escriptors de la Bíblia van escriure per inspiració divina el seu nom traduït al grec, mostrant que els cristians del segle I utilitzaven la forma del nom més comuna en la seua llengua. Per este motiu, els Testimonis de Jehovà han vist lògic usar Jehovà encara que no siga exactament com es pronunciava en hebreu antic.

Per què no sabem la pronunciació exacta del nom Jehovà? En valencià, les quatre lletres del tetragrama (יהוה) corresponen a les lletres JHVH. Si en hebreu antic no s’escrivien les vocals, com sabien els lectors quines pertocaven a l’hora de llegir el tetragrama? Com que utilitzaven diàriament l’hebreu antic, sabien perfectament quines vocals hi anaven.

Segles després d’acabar les Escriptures Hebrees, els erudits jueus desenrotllaren un sistema de puntets, o signes, per indicar quines vocals pronunciar. No obstant, molts jueus tenien la superstició que estava malament dir en veu alta el nom de Déu i, per tant, usaven expressions de substitució. Així doncs, sembla que a l’hora de copiar el tetragrama ajuntaren les vocals de les expressions de substitució amb les quatre consonants del nom diví. Eixa és la raó per la qual els manuscrits que contenen els punts vocàlics no ens ajuden a determinar quina era la pronunciació original en hebreu. Alguns creuen que el nom es pronunciava “Iavhé”, mentre que hi ha qui suggerix altres formes. Un rotllo del mar Mort conté un passatge de Levític en grec on està transliterat el nom de Déu per “Iao”. Els primers escriptors en grec també suggerixen les formes “Iaé”, “Iabé” i “Iaoué”. Però, no hi ha que ser dogmàtics, perquè no sabem exactament com els servents de Déu pronunciaven el Seu nom en hebreu (Gènesi 13:4; Èxode 3:15). El que sí que podem concloure és que Déu usava el seu nom quan parlava amb el seu poble i que la gent l’utilitzava tant per a dirigir-se a Déu com per a parlar entre ells (Èxode 6:2; 1 Reis 8:23; Salm 99:9).

Per què utilitzen els Testimonis la forma Jehovà? Pel que fa al nom de Déu en valencià, no s’ha trobat de moment cap menció ni a la Bíblia valenciana de 1478 ni als manuscrits que la van precedir ni als Psaltiris que abundaren a la València del s. XV. El llibre La Bíblia Valenciana de Jordi Ventura explica que “la Inquisició realitzà la seua tasca amb tota cura: a tot Espanya no sobrevisqué ni un sol exemplar de les Sagrades Escriptures en vernacle, i fins i tot a l’estranger només hi trobà refugi un sol exemplar del Psaltiri valencià” de Joan Roís de Corella. Tot i això, en La Bíblia valenciana, Traducció interconfessional explica que s’han traduït les quatre lletres del nom diví (JHVH) per Senyor o el Senyor. A més, les notes a peu de pàgina d’Èxode 3:14 i Càntic dels Càntics 8:6 expliquen, per un costat, que el nom de Déu “es pronunciava probablement Iavhé” i, per l’altre, que “Jah és la forma abreujada del nom del Senyor”.

En canvi, la forma Jehovà té una llarga tradició en llengües influents. Una de les referències en català més antigues es troba a la Biblioteca Pública de Tarragona en el manuscrit Pugio Fidei de Ramón Martí que data del 1438. Allí trobem el tetragrama (יהוה) amb la forma “Yohova”. La primera volta que apareix el nom de Déu en una bíblia anglesa és en la traducció del Pentateuc de William Tyndale al 1530. Ell va usar la forma “Iehouah”. I la primera vegada que apareix en castellà va ser a la traducció dels Salmos de Juan Valdés pel 1537. Ell va usar la forma “Iehova”. A mesura que passa el temps, els idiomes canvien i, per tant, la pronunciació del nom diví també canvia. Per exemple, al 1824, la versió castellana de Torres-Amat usa la forma “Jehová”.

Per tant, hauríem de ser dogmàtics sobre com es pronuncia? L’erudit A. F. Kirkpatrick comenta: “El punt important no és com pronunciar-lo exactament, sinó reconéixer que és un Nom Propi, no només un títol com pot ser ‘Senyor’”.

Quin significat té el nom Jehovà? El nom hebreu Jehovà té l’origen en un verb que significa “arribar a ser”. Molts erudits creuen que este nom indica la causa d’eixa acció. És per això que els Testimonis de Jehovà entenem que el nom de Déu significa “Ell causa que arribe a ser”. No podem afirmar rotundament el seu significat, ja que hi ha erudits que tenen diferents punts de vista. Amb tot, esta definició casa amb el fet que Jehovà va crear totes les coses i que acomplix el seu propòsit. No sols va ser la causa de l’existència de l’univers i de les criatures intel·ligents, sinó que, passe el que passe, sempre serà la causa que s’acomplisca el seu propòsit i la seua voluntat.

Ara bé, el significat del nom Jehovà no es limita al verb que llegim a Èxode 3:14: “Jo sóc el qui sóc” (o, com diu la nota, “Jo sóc el qui seré”). Estes paraules no definixen completament el nom diví. El que fan es revelar un aspecte de la personalitat de Déu, mostrant que ell arriba a ser el que faça falta en cada moment perquè el seu propòsit s’acomplisca. El seu nom no només inclou esta idea, sinó també que ell pot fer que la seua creació arribe a ser el necessari per a l’acompliment del Seu propòsit.

Els erudits de la Bíblia reconeixen que el tetragama (יהוה), el nom propi de Déu, apareix unes 7.000 vegades als escrits originals de les Escriptures Hebrees (també anomenades “Antic Testament”). No obstant, molts creuen que no apareix als escrits originals de les Escriptures Gregues (o “Nou testament”). És per això que la majoria de traductors bíblics no utilitzen el nom Jehovà quan traduïxen les Escriptures Gregues. Fins i tot quan estes citen de les Escriptures Hebrees on apareix el tetragrama, molts traductors usen el títol “Senyor” en compte del nom de Déu.

Els Testimonis de Jehovà no seguim esta pràctica quan traduïm la Bíblia a diferents llengües. En total, usem el nom de Jehovà 237 voltes a les Escriptures Gregues. Per què hem pres esta decisió? Per dos factors importants: 1) Els manuscrits grecs que hui en dia es conserven no són els originals. Dels milers de còpies que es tenen ara, la majoria foren fetes com a mínim dos segles després dels originals. 2) A eixes còpies, o bé es va reemplaçar el tetragrama per Kýrios (la forma grega de “Senyor”) o bé es va copiar dels manuscrits on ja s’havia reemplaçat.

Els Testimonis de Jehovà van determinar que hi ha arguments contundents que indiquen que el tetragrama apareixia als escrits originals de les Escriptures Gregues. A continuació, considerem estos arguments:

• A les còpies que s’utilitzaven en el temps de Jesús i dels apòstols apareixia el tetragrama per tot el text. Poca gent discutia açò en el passat. Però ara no hi ha cap dubte, ja que s’han descobert a prop de Qumran unes còpies de les Escriptures Hebrees datades d’abans del segle I.

• A les traduccions gregues de les Escriptures Hebrees del temps de Jesús i els seus apòstols apareixia també el tetragrama. Per molts anys, els erudits van creure que el tetragrama no apareixia als manuscrits de la Versió dels Setanta, una traducció al grec de les Escriptures Hebrees. Aleshores, a mitjan segle XX, als erudits els va cridar l’atenció alguns fragments antiquíssims de la Versió dels Setanta. Eixos fragments contenen el nom propi de Déu escrit en lletres hebrees. O siga, que en els dies de Jesús apareixia el nom diví a les còpies de les Escriptures en grec. Però ens trobem que els manuscrits principals de la Versió dels Setanta, com ara el Codex Vaticanus i el Codex Sinaiticus, que són del segle IV d. C., no contenien el nom diví des del Gènesi fins a Malaquies (als llocs on apareixien als primers manuscrits). Així és que no ens sorprén que tampoc aparega el nom de Déu en els texts que es guarden d’eixa època de l’anomenat Nou Testament (o Escriptures Gregues).

  Jesús va dir ben clar: “Jo he vingut en nom del meu Pare”. També va emfatitzar que el que ell feia era en nom de son Pare

• Les mateixes Escriptures Gregues relaten que Jesús a sovint feia referència al nom de Déu i el donava a conéixer a altres (Joan 17:6, 11, 12, 26). Jesús va dir ben clar: “Jo he vingut en nom del meu Pare”. També va emfatitzar que el que ell feia era en nom de son Pare (Joan 5:43; 10:25).

• No sembla lògic que desaparega el nom de Jehovà a les Escriptures Gregues si estes són una continuació inspirada de les Hebrees. A mitjan segle I, el deixeble Jaume va dir als ancians de Jerusalem: “Simeó ha exposat com, des del començament, Déu mirà d’escollir-se d’entre les nacions paganes un poble que porta el seu nom” (Fets 15:14). No tindria sentit que Jaume fera esta afirmació si ningú dels seus contemporanis coneixia o usava el nom de Déu.

• Sí que apareix a les Escriptures Gregues la forma abreviada del nom diví. Per exemple, a Apocalipsi 19:1, 3, 4, 6 apareix el nom de Déu dins de la paraula Al·leluia. Esta paraula, que prové d’una expressió hebrea, significa literalment “alabeu Jah”. “Jah” és la contracció del nom Jehovà. També s’utilitzen a les Escriptures Gregues molts noms que contenen el nom diví. En realitat, hi ha obres de referència que expliquen que el nom de Jesús significa “Jehovà És Salvació”.

• Antics escrits jueus indiquen que els cristians d’origen jueu utilitzaven el nom diví en els seus escrits. La Tosefta, una col·lecció de lleis orals que va ser completada sobre l’any 300 d. C., diu en relació amb el que s’havia de fer amb els escrits cristians en cas d’incendi en dissabte: “Els llibres dels evangelistes i els llibres dels sectaris [probablement judeocristians] no han de salvar-se del foc. S’han de deixar cremar en el lloc on estan, tant ells com les referències al nom de Déu que contenen”. A més, la mateixa obra cita de Iosí el Galileu, un rabí que va viure als principis del segon segle. Este deia que si ocorria un incendi els altres dies de la setmana, s’havia de retallar les referències al nom diví [se sobreentén que es referia dels escrits cristians], guardar-les en un lloc segur i cremar la resta de l’escrit.

• Alguns erudits bíblics reconeixen que és probable que apareguera el nom de Déu a les Escriptures Gregues quan citen de les Hebrees. The Anchor Bible Dictionary, baix la capçalera “Tetragrama en el Nou Testament”, menciona: “Hi ha algunes evidències que el tetragrama, el nom diví Jahvé, apareixia als primers escrits del Nou Testament en algunes o en totes les ocasions que cita de l’Antic Testament”. L’erudit George Howards afegix: “És lògic creure que els escriptors del Nou Testament van conservar el tetragrama al text bíblic quan van citar de les Escriptures perquè a les còpies de la Versió dels Setanta, les Escriptures que tenien els cristians del segle I, encara trobem el tetragrama”.

• Traductors de renom han usat el nom de Déu a les Escriptures Gregues. Alguns d’estos traductors ho feren molt abans de l’edició de la Traducción del Nuevo Mundo. Alguns exemples de traductors i les seues obres són: Die heilige Schrift des neuen Testaments, de Dominikus von Brentano (1791, en alemany); The Emphatic Diaglott, de Benjamin Wilson (1864, en anglés); O Evangelho Segundo S. Mattheus, de Manuel Fernandes de Santanna (1909, en portugués), i Bible de Chouraqui, de André Chouraqui (1985, en francés). En una traducció al castellà de principis del segle XX, el seu autor, Pablo Besson, utilitza la forma Jehová en Lluc 2:15 i en Judes 14; també apareix més de 100 vegades en les notes a peu de pàgina, on explica que probablement el nom diví apareixia al text. A més, almenys sis versions espanyoles inclouen les formes Yahvé, Yavé, Yahweh i YHWH. És el cas de Evangelio: mensaje de felicidad (1969) i Los Hechos, las Cartas y el Apocalipsis (1973), els dos de Hermenegildo Zanuso, així com també la versió Biblia Peshitta en Español (2006), de l’Instituto Cultural Álef y Tau.

  

• El nom de Déu apareix en les traduccions de les Escriptures Gregues en més de cent idiomes. En moltes llengües africanes, americanes, asiàtiques, europees i de les illes del Pacífic usen sense problema el nom de Déu (Consulta les pàgines 12 i 13). Els traductors d’estes edicions han decidit usar el nom de Déu per raons paregudes a les que hem esmentat abans. Algunes d’estes traduccions de les Escriptures Gregues s’han publicat recentment, com ara la Bíblia en rotumà (1999), que utilitza 51 vegades en 48 versets el nom Jihova, i la versió en batak toba (1989) d’Indonèsia, que usa Jahowa en 110 ocasions.

  

En definitiva, hi ha una sòlida base per a restaurar el nom de Déu, Jehovà, a les Escriptures Gregues Cristianes. Justament açò és el que hem fet els Testimonis de Jehovà. Sentim un gran respecte i un temor piadós a llevar qualsevol cosa que aparega al text original (Apocalipsi 22:18, 19).