El servei a temps complet. Cap a on m’ha portat?

EL 7 de setembre de 1950 vaig anar a servir a Betel de Brooklyn. En aquell moment, la família Betel estava formada per 355 germans de moltes nacionalitats diferents i d’edats que anaven dels dinou als vuitanta anys. Molts d’ells eren cristians ungits.

COMENÇO A SERVIR JEHOVÀ

Vaig començar a servir el Déu feliç gràcies a la meva mare (1 Tim. 1:11). Ella va començar a servir Jehovà quan jo era un nen. L’1 de juliol de 1939, quan jo tenia deu anys, em vaig batejar en un congrés de zona (actualment anomenat congrés de circuit) a Columbus, Nebraska (EUA). Unes cent persones ens vam reunir en unes instal·lacions que havíem llogat per escoltar una gravació del discurs «Feixisme o llibertat» del germà Joseph Rutherford. A mig discurs, es va formar una turba fora de la petita sala on fèiem la reunió. Van entrar per la força, van interrompre la reunió i ens van fer fora de la ciutat. Llavors, ens vam reunir a la granja d’un germà que vivia a prop de la ciutat i vam escoltar la resta del programa. Com podreu imaginar, mai oblidaré el dia del meu bateig!

La meva mare es va esforçar molt per ensenyar-me la veritat. El meu pare era un bon home i un bon pare, però no s’interessava gaire per la religió ni per la meva espiritualitat. La mare i els germans de la congregació d’Omaha em van animar moltíssim.

DECIDEIXO QUÈ FARÉ AMB LA MEVA VIDA

Quan estava a punt d’acabar l’institut, vaig haver de decidir què faria amb la meva vida. Cada any, durant les vacances d’estiu, alguns germans de la meva edat i jo servíem com a pioners de vacances (actualment anomenats pioners auxiliars).

Van assignar el John Chimiklis i el Ted Jaracz a l’obra itinerant a la nostra zona. Eren dos germans joves solters que s’acabaven de graduar en la setena classe de l’Escola de Galaad. Em va sorprendre que tinguessin poc més de vint anys. Jo en tenia divuit i aviat acabaria l’institut. Encara recordo quan el germà Chimiklis em va preguntar què faria amb la meva vida. Quan li vaig explicar, ell em va recomanar: «No t’ho pensis! Serveix a temps complet. No saps mai on et portarà». El seu consell i l’exemple d’aquests germans em van calar. Per això, en acabar l’institut, vaig començar a servir com a pioner el 1948.

ARRIBO A BETEL

El juliol de 1950, els meus pares i jo vam viatjar al congrés internacional que es va celebrar a l’estadi dels Yankees, a Nova York. Al congrés, vaig assistir a la reunió per als interessats en servir a Betel i vaig enviar una sol·licitud per oferir-me a servir allà.

Encara que el meu pare no s’oposava que jo fos pioner i visqués a casa, ell pensava que havia de pagar una quantitat raonable de diners per l’habitació i el menjar. Un dia, a començaments d’agost, vaig sortir a buscar feina, però abans vaig mirar dins la bústia. Hi havia una carta de Brooklyn per a mi. Estava signada pel germà Nathan H. Knorr, i deia: «Hem rebut la teva sol·licitud per servir a Betel. Entenc que estàs disposat a quedar-te a Betel tota la vida. Per tant, et convidem a venir-hi el 7 de setembre de 1950, a Columbia Heights 124, Brooklyn (Nova York)».

Quan el meu pare va tornar aquell dia de treballar, li vaig dir que havia trobat feina. Em va dir: «Molt bé. I on treballaràs?». Li vaig respondre: «A Betel de Brooklyn, per 10 dòlars al mes». Va ser una mica xocant per a ell, però em va dir que si era el que havia escollit, m’havia d’esforçar perquè sortís bé. Poc temps més tard, al congrés que es va celebrar a l’estadi dels Yankees el 1953, el meu pare es va batejar!

I que bé que també van convidar a Betel el meu company pioner, l’Alfred Nussrallah. Vam viatjar junts cap a Betel. Més endavant, ell es va casar i va anar amb la seva dona, la Joan, a Galaad; van servir com a missioners al Líban i, després, van tornar als Estats Units a l’obra itinerant.

LES ASSIGNACIONS A BETEL

La primera assignació que vaig rebre a Betel va ser treballar al taller d’enquadernació cosint llibres. La primera publicació en la qual vaig treballar va ser el llibre ¿Qué ha hecho la religión para la humanidad? Després d’uns vuit mesos, em van assignar al Departament de Servei, que tenia com a responsable el germà Thomas J. Sullivan. Va ser un plaer treballar amb ell i beneficiar-me del coneixement espiritual i de la perspicàcia que aquest germà havia adquirit a l’organització amb el pas dels anys.

Quan ja feia gairebé tres anys que treballava al Departament de Servei, el Max Larson, qui era el superintendent de fàbrica, em va dir que el germà Knorr em volia veure. Em vaig preguntar si havia fet res malament. Quina tranquil·litat quan el germà Knorr em va dir que volia saber si planejava deixar Betel en un futur pròxim. Necessitava algú que treballés temporalment a la seva oficina i volia saber si podria fer aquella feina. Li vaig dir que no tenia pensat deixar Betel. De manera que vaig tenir el privilegi de treballar a la seva oficina durant els següents vint anys.

Molts cops he dit que no podria haver pagat l’educació que he rebut treballant amb els germans Sullivan i Knorr i amb altres germans de Betel, com ara el Milton Henschel, el Klaus Jensen, el Max Larson, l’Hugo Riemer i el Grant Suiter.a

Els germans amb els qui he treballat estaven molt ben organitzats per realitzar la feina que feien a favor de l’organització. El germà Knorr era un treballador incansable que volia que l’obra del Regne es difongués el màxim possible. Els germans que treballaven a la seva oficina deien que era fàcil parlar amb ell. Encara que tinguéssim un punt de vista diferent sobre algun assumpte, el podíem expressar obertament i sense perdre la seva confiança.

En una ocasió, el germà Knorr em va parlar de la necessitat d’atendre assumptes que, per dir-ho així, eren més petits. Per il·lustrar-ho, em va dir que, quan ell era superintendent de fàbrica, el germà Rutherford el solia trucar per telèfon i li deia: «Germà Knorr, a l’hora de dinar, quan surtis de la fàbrica, porta’m algunes gomes d’esborrar. No en tinc cap a l’escriptori». El germà Knorr em va explicar que el primer que feia era anar al magatzem, agafar les gomes i ficar-se-les a la butxaca, i així al migdia les deixava al despatx del germà Rutherford. Era una cosa petita, però era útil per al germà Rutherford. Llavors, el germà Knorr em va dir: «M’agrada tenir llapis afilats a l’escriptori. Si us plau, deixa’n aquí cada matí». Durant molts anys em vaig assegurar que els seus llapis tinguessin punta.

El germà Knorr sovint deia que era important que escoltéssim atentament quan ens demanessin fer un treball en particular. Una vegada, em va donar instruccions específiques sobre un assumpte en concret, però no vaig escoltar amb atenció. Com a resultat, li vaig fer passar molta vergonya. Com que em sentia molt malament, li vaig escriure una carta breu on li deia que em sabia molt de greu el que havia fet i que seria millor que deixés de treballar a la seva oficina. Aquell mateix matí, el germà Knorr va venir al meu despatx. Em va dir: «Robert, he vist la teva nota. Has comès un error. Ja t’havia parlat del tema, però estic segur que tindràs més cura la pròxima vegada. Ara, tornem a la feina». Vaig valorar moltíssim que fos tan amorós i considerat.

DESITJO CASAR-ME

Havia servit a Betel durant vuit anys, i la meva intenció era continuar allà. Però les coses van canviar. Durant el temps en què se celebrava el congrés internacional a l’estadi dels Yankees i al Polo Grounds el 1958, vaig veure la Lorraine Brookes. L’havia conegut el 1955 quan ella servia de pionera a Mont-real (Canadà). Em va impressionar la seva actitud envers el temps complet i la seva disposició a servir on Jehovà la volgués enviar. La meta de la Lorraine era anar a l’Escola de Galaad. El 1956, quan ella tenia vint-i-dos anys, la van convidar a assistir a la classe número vint-i-set. Després de la graduació, la van assignar com a missionera al Brasil. La Lorraine i jo vam reprendre el contacte el 1958, i va acceptar la meva proposta de matrimoni. Vam planejar casar-nos l’any següent i esperàvem poder servir com a missioners.

Quan li ho vaig explicar al germà Knorr, em va recomanar que esperéssim tres anys a casar-nos i que després anéssim a servir a Betel. En aquella època, perquè una parella es pogués quedar a Betel després de casar-se, un d’ells havia d’haver servit a Betel durant deu anys o més, i l’altre almenys tres anys. Per això, la Lorraine va accedir a servir a Betel del Brasil durant dos anys i després un any a Betel de Brooklyn abans de casar-nos.

Durant els dos primers anys de compromís, només estàvem en contacte per carta. Trucar per telèfon era molt car, i en aquell temps no hi havia correu electrònic! Ens vam casar el 16 de setembre de 1961, i vam tenir el privilegi que el germà Knorr ens fes el discurs de casament. Aquell temps d’espera se’ns va fer molt llarg. Però ara, després de més de cinquanta anys feliçment casats, pensem que aquell temps va valer la pena!

PRIVILEGIS DE SERVEI

El 1964, vaig rebre el privilegi de visitar altres països com a superintendent de zona. En aquells anys, no assignaven les dones a acompanyar els seus marits. Però el 1977 hi va haver un canvi i les dones van començar a viatjar amb els seus marits. Aquell mateix any, la Lorraine i jo vam acompanyar el Grant i l’Edith Suiter a visitar les sucursals d’Alemanya, Àustria, Grècia, Xipre, Turquia i Israel. En total, he visitat uns setanta països arreu del món.

El 1980, en una de les visites vam anar al Brasil, i el nostre recorregut incloïa Belém, una ciutat situada a l’equador on la Lorraine havia servit com a missionera. També vam visitar els germans de Manaus. En un discurs que vaig fer en un estadi, vam veure un grup assegut a la mateixa zona i que no seguia el costum dels brasilers de saludar-se amb petons en el cas de les dones i d’estrènyer-se la mà en el cas dels homes. Per què no seguien aquest costum?

Eren els nostres estimats germans d’una colònia leprosa de l’interior de la selva pluvial amazònica. Per seguretat, evitaven el contacte directe amb els altres assistents. Sens dubte, van tocar el nostre cor, i no oblidarem mai les seves cares d’alegria! Que apropiades són les paraules de Jehovà: «Els meus servents cantaran amb el cor feliç» (Is. 65:14).

UNA VIDA GRATIFICANT I AMB PROPÒSIT

La Lorraine i jo reflexionem sovint en les més de sis dècades que hem dedicat a servir Jehovà. Estem molt contents de les benediccions que hem rebut per haver deixat que Jehovà ens dirigeixi mitjançant la seva organització. Tot i que ja no puc viatjar pel món com feia abans, sí que puc fer la meva feina diària, que consisteix a ajudar el Consell Rector col·laborant amb el Comitè de Coordinadors i amb el Comitè de Servei. Aprecio moltíssim el privilegi de fer una petita aportació per donar suport a la germandat mundial. Ens continua impressionant veure el gran número de joves que han emprès el servei a temps complet amb la mateixa actitud d’Isaïes, qui va dir: «Aquí em teniu, envieu-m’hi a mi!» (Is. 6:8). Aquesta multitud es fa eco de les paraules que fa tant de temps em va dir el superintendent de circuit: «No t’ho pensis! Serveix a temps complet. No saps mai on et portarà».