«Jehovà ens ha beneït en moments bons i no tan bons»

VAIG venir al món un dia de març del 1930 en un poblet anomenat Namkumba, situat prop de la ciutat de Lilongwe (a l’actual Malawi). Vaig créixer envoltat d’una família i d’amics que servien fidelment Jehovà. El 1942 em vaig dedicar a Déu i em vaig batejar en un dels pintorescos rius del meu país. I durant els següents setanta anys, m’he esforçat a predicar el Regne tant en bones com en males èpoques, tal com Pau va instar a Timoteu: «Predica la paraula, estigues a punt a temps i a destemps» (2 Tim. 4:2).

El primer cop que els germans Nathan H. Knorr i Milton G. Henschel van visitar Malawi, a principis del 1948, es va despertar el meu desig de servir Jehovà a temps complet. Tinc molt bons records dels animadors comentaris que van fer aquells dos representants que venien de la seu mundial dels Testimonis de Jehovà a Brooklyn, Nova York. Dempeus, en un camp enfangat, els aproximadament sis mil assistents vam escoltar amb atenció l’animador discurs del germà Knorr, que es titulava «El governant permanent de totes les nacions».

Quan vaig conèixer la Lidasi, una encantadora germana que, com jo, s’havia criat en una família de Testimonis, vaig saber que ella també tenia la meta de servir en el temps complet. Ens vam casar el 1950, i després de tres anys ja teníem dos fills. Però fins i tot amb la responsabilitat afegida d’educar-los, vam decidir que jo podia fer-me pioner regular. I dos anys més tard em van convidar a servir com a pioner especial.

Poc després vaig tenir el privilegi de ser superintendent de circuit. I gràcies a la valuosa ajuda de la Lidasi vaig ser capaç d’atendre aquesta responsabilitat i, a la vegada, cuidar la meva família tant en sentit material com espiritual.a Però el nostre desig era que tots dos poguéssim servir a temps complet. Així, doncs, amb una bona planificació i la cooperació dels nostres fills, la Lidasi va començar el servei a temps complet l’any 1960.

Vam passar moments molt bons servint els nostres germans i germanes a diferents congregacions. Les nostres assignacions ens van permetre viatjar des de les precioses vessants de les Mulanje Mountains, al sud del país, fins a les tranquil·les riberes del llac Malawi, que gairebé ocupa tota la part est del país. En aquell temps vam poder veure com el nombre de publicadors i de congregacions dels circuits on vam servir creixia de dia en dia.

El 1962 vam assistir al Congrés de districte «Ministres valents». És evident que aquelles ocasions tan animadores en sentit espiritual van ser just el que tots els germans de Malawi necessitàvem per estar preparats, ja que s’apropaven moments difícils. L’any següent, el germà Henschel va tornar a venir a Malawi, i es va programar un congrés especial als afores de Blantyre. Hi van assistir unes deu mil persones. Aquella ocasió tan animadora ens va enfortir per afrontar les proves que vindrien.

COMENÇA UNA ÈPOCA DIFÍCIL

El 1964, els Testimonis de Malawi vam experimentar proves molt dures per negar-nos a participar en activitats polítiques. Es va aixecar una onada de persecució que va provocar la destrucció d’unes cent Sales del Regne i més de mil cases de germans. Tot i això, nosaltres vam poder continuar en l’obra de circuit fins que, el 1967, el govern va prohibir l’obra dels Testimonis. Es va confiscar la sucursal a Blantyre, es van deportar els missioners i es van posar molts germans a la presó, inclosos la Lidasi i jo. Després que se’ns alliberés, vam poder continuar en el circuit de manera discreta.

Un dia d’octubre del 1972, un centenar de membres del moviment políticomilitar anomenat Lliga Juvenil de Malawi es van dirigir cap a casa nostra. Però un d’ells es va avançar al grup i em va dir que m’amagués perquè em volien matar. Vaig dir a la Lidasi i als nens que s’amaguessin entre uns bananers propers, i jo vaig córrer i em vaig enfilar a un mango molt alt. Des d’allà vaig veure com destrossaven la nostra casa i totes les nostres coses.

Com que la persecució es va tornar molt intensa, milers de germans van fugir del país. Nosaltres també, i ens vam quedar en un camp de refugiats a l’oest de Moçambic fins el juny de 1974. Aquell any, ens van oferir servir com a pioners especials a Dómue (Moçambic), prop de la frontera amb Malawi. Vam seguir en aquest servei fins l’any següent, quan Moçambic es va independitzar de Portugal. Llavors, juntament amb altres Testimonis, ens van obligar a tornar a Malawi i a afrontar un altre cop la persecució de la qual havíem fugit.

Quan vam ser a Malawi ens van assignar a visitar congregacions de la capital, Lilongwe. Va ser molt animador veure que, malgrat la persecució i totes les dificultats, el nombre de congregacions dels circuits on vam servir va augmentar.

EXPERIMENTEM L’AJUDA DE JEHOVÀ

Una vegada vam anar a un poble on s’estava celebrant un míting polític. Alguns dels seguidors d’aquell partit es van assabentar que érem testimonis de Jehovà, i ens van fer seure entre els membres d’un moviment juvenil conegut com Joves Pioners de Malawi. Com que aquella situació ens feia molt mala espina, vam fer una intensa oració a Jehovà perquè ens ajudés i ens indiqués com actuar. Quan es va acabar el míting, ens van començar a donar cops. Però una dona gran va venir corrent i va cridar: «Si us plau, deixeu-los en pau! Aquest home és el fill del meu germà! Deixeu que se’n vagi!» A continuació, l’encarregat d’aquella reunió va dir: «Deixeu-los marxar». La veritat, no sé en què estava pensant aquella dona, perquè no era família nostra. Però vam sentir que Jehovà ens havia escoltat.

L’any 1981 vam tornar a viure un altre episodi amb els Joves Pioners de Malawi. Aquest cop ens van prendre les bicicletes, l’equipatge, les capses de llibres i la documentació del circuit. Nosaltres ens vam poder escapar i vam córrer fins a la casa d’un ancià. Allà vam tornar a fer oració, perquè estàvem preocupats per tota la informació que s’havien endut. Quan els Joves Pioners van fer un cop d’ull als arxius, hi van trobar cartes provinents de totes les parts del país dirigides a mi, i allò els va atemorir. Es van pensar que jo era un funcionari del govern! Per això, van anar immediatament als ancians de la localitat i els van tornar tot el que ens havien pres sense tocar res de res.

En una altra ocasió, estàvem creuant un riu en una barca. L’amo de l’embarcació era el líder polític de la regió, i va decidir revisar que tots els passatgers portessin el carnet del partit. Però quan s’anava apropant a nosaltres, va descobrir un lladre buscat per les autoritats. Allò va provocar un aldarull tan gran que ja no va demanar més carnets. Novament vam sentir que Jehovà ens estava ajudant.

M’ARRESTEN I M’EMPRESONEN

El febrer de 1984, mentre anava a Lilongwe a portar uns informes per a la sucursal de Zàmbia, un policia em va aturar i va escorcollar la meva maleta. Com que hi va trobar algunes publicacions bíbliques, em va portar a la comissaria i em va copejar. Després em va lligar i em va posar en una habitació amb homes detinguts per robar.

Al dia següent, el cap de la policia em va dur a una altra habitació. Allà, va escriure un document que deia: «Jo, Trophim R. Nsomba, he deixat de ser Testimoni de Jehovà i, per tant, puc ser alliberat». En veure allò, vaig respondre: «Estic preparat, no només perquè em lligueu, sinó per morir. Encara sóc Testimoni de Jehovà». A l’adonar-se que no signaria el document, el policia es va enfurismar i va donar un cop de puny sobre la taula tan fort que un policia que hi havia a l’altra habitació va venir a corre-cuita per veure què passava. El cap de policia li va dir: «Aquest home no vol signar que ha deixat de predicar. Fes-lo signar que és Testimoni de Jehovà, i l’enviarem a Lilongwe perquè el tanquin». Durant tot aquell temps, la meva estimada dona es preguntava què m’havia passat, i no va ser fins quatre dies després que els germans li van poder explicar on era.

A la comissaria de Lilongwe em van tractar bé. El cap de la policia em va dir: «Aquí tens un plat d’arròs, perquè t’han tancat per causa de la Paraula de Déu. Les altres persones que hi ha aquí són lladres». Llavors em va enviar a la presó de Kachere, on vaig estar cinc mesos.

El director d’aquella presó estava content que fos allà. Volia que jo fos el «mossèn» de la presó. Per això, va despatxar el mossèn que hi havia i li va dir: «No vull que tornis a ensenyar la Paraula de Déu aquí, perquè t’han ficat a la presó per haver robat a la teva església!». Així, doncs, em van donar la responsabilitat d’ensenyar la Bíblia a les reunions setmanals programades per als presoners.

Temps més tard les coses van empitjorar. Els funcionaris de la presó em van interrogar per esbrinar quants Testimonis hi havia a Malawi. No els vaig respondre el que ells volien, i per això em van colpejar fins que vaig perdre el coneixement. En una altra ocasió volien saber on teníem la seu central, i els vaig dir: «Aquesta pregunta és senzilla, us ho diré». Els policies es van posar molt contents i de seguida van engegar el casset per gravar la conversa. Llavors els vaig explicar que la seu central dels Testimonis de Jehovà està descrita a la Bíblia. Allò els va sorprendre, i em van preguntar: «A quin lloc de la Bíblia?».

«A Isaïes 43:12», els vaig respondre. El van buscar, i el van llegir atentament: «Vosaltres sou els meus testimonis —declaració de Jahveh—, i jo sóc Déu». Van llegir el text tres vegades, i em van preguntar: «Com pot ser que la seu dels Testimonis de Jehovà sigui a la Bíblia i no a Amèrica?». Jo els vaig dir: «Quan els Testimonis d’Amèrica llegeixen aquest text també pensen que descriu la seva seu mundial», i com que es van adonar que no els diria el que volien escoltar, em van transferir a la presó de Dzaleka, al nord de Lilongwe.

JEHOVÀ ENS BENEEIX FINS I TOT EN TEMPS DIFÍCILS

El juliol de 1984 vaig arribar a la presó de Dzaleka, on hi havia vuitanta-un Testimonis més. Uns tres-cents presoners estàvem apinyats i havíem de dormir un devora l’altre. Amb el pas del temps, els Testimonis ens vam poder anar dividint en grupets per analitzar cada dia un text bíblic que algú de nosaltres suggeria. Allò ens va animar moltíssim.

En cert moment, el director ens va separar dels altres presoners, i un vigilant ens va dir en secret: «El govern no us odia. Esteu a la presó per dues raons: primer, perquè el govern té por que els Joves Pioners us matin, i segon, perquè prediqueu que en el futur hi haurà una guerra i el govern tem que els soldats agafin por i fugin».

L’octubre del 1984 ens van portar a tots als tribunals i ens van condemnar a dos anys de presó. Allà ens van tornar a barrejar amb altres persones que no eren Testimonis. Tot i això, el director de la presó va dir a tothom: «Els Testimonis de Jehovà no fumen. Per això, els vigilants no els molestareu demanant-los una cigarreta ni els enviareu a buscar brases de carbó per encendre les vostres. Són el poble de Déu! Tots els Testimonis de Jehovà rebran menjar dos cops al dia, ja que ells no són aquí per haver comès cap crim, sinó per les seves creences basades en la Bíblia».

La nostra bona reputació ens va beneficiar en altres sentits. Per exemple, quan era fosc o plovia, els presoners no podien sortir fora. Però nosaltres podíem sortir dels edificis quan volguéssim, perquè els vigilants sabien que no intentaríem escapar-nos. De fet, una vegada, mentre treballàvem als camps, el nostre vigilant es va posar malalt i el vam portar al recinte de la presó perquè el curessin. Sens dubte, els funcionaris de la presó tenien ben clar que podien confiar en els Testimonis. A més, mantenir una bona conducta ens va permetre veure que fins i tot els qui ens tenien captius glorificaven el nom de Jehovà (1 Pe. 2:12).b

DESPRÉS DE LA TEMPESTA ARRIBA LA CALMA

Vaig sortir de la presó de Dzaleka l’11 de maig de 1985. Quina alegria vaig sentir al tornar a ser amb la meva família! Estem molt agraïts que Jehovà ens ajudés a mantenir-nos fidels durant aquells moments tan difícils. Quan pensem en aquell temps, ens sentim com l’apòstol Pau quan va escriure: «Perquè no volem que desconegueu, germans, la nostra aflicció que ens sobrevingué [...]: vam ser aclaparats fora mida, per damunt de la nostra força, fins a desesperar de la vida. I nosaltres teníem en nosaltres mateixos la sentència de la mort, a fi que no tinguéssim posada la confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu, que ressuscita els morts. Ell és el qui ens ha alliberat i ens allibera d’un perill de mort tan gran» (2 Cor. 1:8-10).

De vegades ens va semblar que no en sortiríem vius. Però sempre vam demanar a Jehovà el valor i la saviesa necessaris per tenir una actitud humil i així seguir donant glòria al seu gran nom.

Al llarg de la nostra vida hem vist que Jehovà ens ha beneït en moments bons i no tan bons. Avui ens emociona molt veure la nova sucursal de Lilongwe, que es va completar l’any 2000, i les més de mil Sales del Regne que s’han construït per tot Malawi. Aquestes benediccions de Jehovà són tan enriquidores en sentit espiritual que, per a la Lidasi i per a mi, són gairebé com viure un somni!c