L’interés personal porta benediccions eternes

Mon pare era ancià de l’Església Unida del Canadà, així que cada setmana, ens enviava a la meua germana i a mi a l’escola dominical i, més tard, cap a les 11, anàvem amb ell al servici religiós. Per la vesprada, anàvem amb ma mare a la sala del Regne. La diferència entre les dos religions era palpable.

Ma mare compartia les seues noves creences amb Bob i Marion Hutcheson, amics seus de tota la vida. Amb el temps, els dos també es feren Testimonis. En 1958, els Hutcheson em dugueren, junt amb els seus tres fills, a l’Assemblea Internacional de huit dies «Voluntat Divina» en Nova York. Ara m’adone que incloure’m en els seus plans degué haver sigut un gran esforç per a ells, però aquella assemblea va ser un dels millors moments de la meua vida.

L’INTERÉS PERSONAL VA MARCAR LA MEUA VIDA

Durant la meua adolescència, visquérem en una granja on disfrutava de cuidar els animals, així que em vaig plantejar seriosament fer-me veterinari. Però ma mare li ho va dir a un ancià de la congregació, qui amablement em va recordar que estem vivint en els últims dies (2Tm 3:1). Em va fer pensar en com tots eixos anys d’universitat afectarien la meua relació amb Jehovà. Com a resultat, vaig decidir que no aniria.

Quan vaig acabar l’institut, no tenia gens clar què faria. Encara que eixia a predicar tots els caps de setmana, no disfrutava del ministeri i no em veia com a precursor. Mentrestant, mon pare i mon tio, qui no eren Testimonis, m’animaven a treballar a jornada completa en una gran companyia d’assegurances de Toronto. Com mon tio tenia un càrrec important allí, vaig acceptar la faena.

En Toronto, passava la majoria del temps treballant i relacionant-me amb gent del món, això m’impedia ser regular en la predicació i en l’assistència a les reunions. Al principi, vivia amb el meu iaio —qui no era Testimoni— però quan va morir, vaig haver de buscar-me un altre lloc.

Els Hutcheson, la família que m’havia portat a l’assemblea de 1958, eren com pares per a mi. M’acolliren en sa casa i m’ajudaren a créixer espiritualment. En 1960, em vaig batejar junt amb el seu fill John, qui va començar a servir de precursor i em va animar a augmentar la meua participació en el ministeri. Els germans de la congregació es fixaren en el meu progrés espiritual i, amb el temps, vaig ser nomenat servent de l’Escola Bíblica per a la Predicació.a

UNA COMPANYA MERAVELLOSA I UNA NOVA ETAPA EN LA VIDA

En 1966, em vaig casar amb Randi Berge, una precursora zelosa que desitjava servir allà on hi haguera més necessitat. El nostre superintendent itinerant es va interessar personalment en nosaltres i ens va animar a anar a ajudar la congregació d’Orillia (Ontario). Així que férem les maletes i ens mudarem.

L’entusiasme de Randi era contagiós, així que tan prompte com vam arribar a Orillia vaig començar a servir també de precursor. Em vaig esforçar molt per ser un bon mestre i, com a conseqüència, vaig experimentar l’alegria d’usar la Bíblia en la predicació i vore com la gent comprenia la veritat. Va ser tot un privilegi ajudar un matrimoni d’Orillia a fer canvis en la seua vida i vore com arribaren a ser testimonis de Jehovà.

APRENEM UN NOU IDIOMA I CANVIEM EL XIP

Durant una visita a Toronto, vaig conéixer a Arnold MacNamara, qui era un dels germans que portava la davantera en Betel. Ens va preguntar si ens agradaria servir de precursors especials, i immediatament li vaig dir: «Clar que sí, sempre que no ens envien al Quebec». Estava influenciat pels prejuís que tenien els canadencs de parla anglesa sobre les revoltes socials que hi havia en la província francòfona del Quebec. En aquell moment, la gent d’esta província protestava contra el govern i volia independitzar-se de la resta del Canadà.

Però el germà Arnold em va dir: «En estos moments, el Quebec és l’únic lloc on la sucursal està enviant precursors especials». Així que no li vaig pegar més voltes i li vaig dir que sí, perquè sabia que Randi volia servir allí. Amb el temps, m’he adonat que esta va ser una de les millors decisions de la nostra vida.

Després d’anar a classes de francés durant cinc setmanes, Randi i jo, junt amb un altre matrimoni, anàrem a Rimouski, a uns 540 quilòmetres al nord-est de Montreal. Encara no dominàvem el francés, i això es va fer evident quan vaig llegir els anuncis en una reunió. Vaig dir que en la següent assemblea regional tindríem molts «delegats estruços», en comptes de dir «delegats austríacs».

En Rimouski, un matrimoni i les seues dos filles, els Huberdeau, havien llogat una casa de set habitacions, on a més d’ells, vivíem Randi i jo, l’altre matrimoni i quatre germanes fadrines molt zeloses. Entre tots pagàvem el lloguer, i com les columnes de l’entrada i la façana eren blanques, l’anomenàvem la Casa Blanca. Normalment vivíem allí entre 12 i 14 persones. Com a precursors especials, Randi i jo eixíem a predicar pels matins, per les vesprades i per les nits. Així que valoràvem molt que sempre hi haguera algú disponible per a acompanyar-nos a predicar, especialment quan més fred feia.

Estàvem tan units a estos precursors, que arribarem a ser com una família. A voltes, ens assentàvem junts al voltant d’una foguera o féiem «el dia del cocotet», on preparàvem pastissets salats o dolços. Un dels germans era músic, així que els dissabtes per la nit a sovint cantàvem i ballàvem.

El territori de Rimouski era molt productiu. En només cinc anys, vam tindre l’alegria de vore com molts estudiants de la Bíblia progressaven fins al baptisme i com la congregació arribava a tindre uns 35 publicadors.

En el Quebec, rebérem una excel·lent preparació com a evangelitzadors. Vam vore com Jehovà ens va ajudar, tant en la predicació com amb les nostres necessitats materials. A més, aprenguérem a estimar la gent francòfona, el seu idioma i la seua cultura. I això ens va a ajudar a estimar altres cultures també (2Co 6:13).

Inesperadament, la sucursal ens va demanar que ens mudarem a Tracadie, un poble de la costa est de Nova Brunsvic. Açò suposava un repte, perquè acabàvem de llogar un apartament, i una escola m’havia contractat a mitja jornada com a mestre. A més, alguns dels nostres estudiants de la Bíblia acabaven de fer-se publicadors, i estàvem en plena construcció d’una sala del Regne.

Ens vam passar tot el cap de setmana orant al respecte. També anàrem de visita a Tracadie, i era prou diferent de Rimouski, però vam decidir acceptar l’assignació perquè estava clar que Jehovà volia que anàrem allí. Vam posar a prova a Jehovà i vérem com ens aplanava el camí (Ml 3:10). Com de costum, la forta espiritualitat de Randi, el seu esperit de sacrifici i el seu sentit de l’humor feren que la mudança fora més fàcil.

L’únic ancià de la nostra nova congregació era Robert Ross. Ell i la seua dona, Linda, anaren a servir allí de precursors i decidiren quedar-se quan va nàixer el seu primer fill. Encara que estaven criant un xiquet xicotet, ens animaren molt, perquè eren hospitalaris i zelosos en la predicació.

LES BENEDICCIONS DE SERVIR ALLÀ ON HI HAVIA NECESSITAT

Després de servir com a precursors en Tracadie durant dos anys, de nou rebérem una sorpresa inesperada: servir en l’obra itinerant. Durant set anys, visitàrem circuits anglesos i, després d’això, ens reassignaren a un circuit francés en el Quebec. Allí, el nostre superintendent de districte, Léonce Crépeault,b m’encomiava pels meus discursos, però després sempre em deia: «Com els hagueres pogut fer més pràctics?». El seu interés personal em va ajudar a millorar la meua ensenyança fent que fora més específica i fàcil d’entendre.

En 1978, en l’Assemblea Internacional «Fe Victoriosa» que es va celebrar en Montreal, vaig tindre una de les assignacions més memorables de la meua vida: servir en el Departament de cuina. Esperàvem una assistència de 80.000 persones, i s’acabava d’implementar una nova manera d’organitzar el Departament. Tot era completament nou: l’equipament, el menú i el mètode de preparació. Teníem uns 20 contenidors refrigerats molt grans que a voltes no funcionaven bé. Com hi havia un esdeveniment esportiu programat, no vam poder entrar a l’estadi per a instal·lar-ho tot fins a la matinada del primer dia d’assemblea. I havíem d’encendre els forns per a preparar els desdejunis! Estàvem molt cansats, però els germans voluntaris eren molt treballadors. Vaig aprendre molt de la seua maduresa i sentit de l’humor, i l’amistat que forjàrem dura fins al dia de hui. Quin privilegi haver pogut disfrutar d’esta històrica assemblea en el Quebec, la província on hi hagué tanta persecució en els anys quaranta i cinquanta.

Vaig aprendre molt d’altres superintendents en les assemblees grans que se celebraren en Montreal. Un any, el superintendent de l’assemblea regional va ser David Splane, qui ara servix en la Junta Directiva. En una assemblea posterior, m’assignaren eixa faena a mi, i David em va ajudar molt.

Randi i jo vam disfrutar molt en l’obra itinerant durant 36 anys i, en 2011, em van convidar a servir com a instructor en l’Escola per a Ancians de Congregació. En només dos anys, vam dormir en 75 llits diferents, però el sacrifici va valdre la pena. Al final de cada setmana, els ancians estaven molt agraïts perquè veien lo molt que la Junta Directiva cuida de l’espiritualitat dels ancians.

Més tard, vaig ser instructor en l’Escola per a Evangelitzadors del Regne. Els estudiants a sovint se sentien desbordats pel programa tan apretat: assistir set hores a classe, tres hores d’estudi cada nit i preparar-se quatre o cinc assignacions per setmana. L’altre instructor i jo els explicàvem que no podrien aconseguir-ho sense l’ajuda de Jehovà. Mai oblidaré la sorpresa dels estudiants al comprovar que quan confiaven en Jehovà, eren capaços de fer molt més del que ells pensaven que era possible.

L’INTERÉS PERSONAL PORTA BENEDICCIONS ETERNES

L’interés personal que ma mare mostrava en altres, va ajudar els seus estudiants de la Bíblia a progressar i, fins i tot, va fer que l’actitud de mon pare cap a la veritat canviara. Tres dies després que ella morira, ell ens va sorprendre a tots venint a una reunió pública i va continuar assistint a les reunions durant els següents 26 anys. Encara que mon pare mai es va batejar, els ancians em digueren que sempre era el primer en arribar a les reunions.

Ma mare també va ser un exemple excel·lent per a les meues germanes i per a mi. Les tres servixen a Jehovà fidelment junt amb els seus marits. Una d’elles està en la sucursal de Portugal i l’altra en la d’Haití.

En l’actualitat, Randi i jo servim com a precursors especials en Hamilton (Ontario). Quan servíem en l’obra itinerant, disfrutàvem d’acompanyar els altres a les seues revisites i cursos bíblics. Però ara, ens encanta vore com els nostres propis estudiants progressen espiritualment. I a mesura que l’amistat amb els germans i les germanes de la nostra nova congregació creix, ens anima vore com Jehovà els ajuda tant en els bons com en els mals moments.

Quan pensem en tots els qui ens mostraren interés personal, ens sentim molt agraïts. Nosaltres, per la nostra part, ens hem preocupat d’animar els altres a servir a Jehovà al màxim de les seues possibilitats (2Co 7:6, 7). Per exemple, hi havia una família, en què la mare, el fill i la filla servien a temps complet. Li vaig preguntar al pare si s’havia plantejat alguna volta sevir de precursor. Ell va respondre que estava mantenint a tres precursors. Així que li vaig preguntar: «Pots mantindre’ls tu millor que Jehovà?». El vaig animar a començar a servir de precursor i experimentar el que estava disfrutant la seua família. En sis mesos es va fer precursor.

Randi i jo continuarem contant les «meravelles» de Jehovà a la següent generació, i desitgem que ells disfruten de servir-lo tant com ho hem fet nosaltres (Sl 71:17, 18).