Una vida gratificant com a missionera

La guerra va acabar en 1945, però la postguerra va ser molt dura. Com érem alemanys, ens van expulsar de Txecoslovàquia i ens van deportar al nostre país, on les ciutats estaven en ruïnes i molta gent vivia en la misèria. A voltes, les meues ties feien cua tota la nit només per a aconseguir un poc de menjar. En altres ocasions, anàvem al bosc a agarrar mores i bolets que podíem canviar per pa. El menjar estava tan racionat que les mascotes desapareixien, la gent les robava per a menjar-se-les. A sovint, se n’anàvem al llit amb la panxa buida.

El nostre primer contacte amb la veritat de la Bíblia

Els meus iaios eren catòlics practicants, però no tenien una bíblia. El retor no va voler vendre’ns una perquè deia que els parroquians només necessitaven escoltar missa. Això va deixar al meu iaio amb ganes de saber la resposta a moltes preguntes sobre Déu.

Tenia set anys quan dos testimonis de Jehovà vingueren a casa. Amb la Bíblia, van contestar les preguntes del meu iaio sobre temes com la Trinitat, l’infern i la condició dels morts. Les respostes li van semblar tan clares i convincents, que estava segur d’haver trobat la veritat. Després d’això, tota la família vam començar a estudiar la Bíblia amb els Testimonis.

Em pose una meta en la vida

Ja des de xicoteta estimava molt a Jehovà. Disfrutava de llegir articles sobre missioners que servien en llocs remots. Em preguntava: «Com serà la seua vida? Com serà predicar a gent que no ha escoltat mai el nom de Jehovà?».

Als 12 anys, vaig decidir que volia fer-me missionera i vaig començar a preparar-me per a aconseguir eixa meta. Al principi, em vaig esforçar per convertir-me en una ministra zelosa de les bones notícies. Després, el 12 de desembre de 1954, em vaig batejar i, amb el temps, vaig començar a servir de precursora. Ja quedava menys per a aconseguir la meua meta!

Sabia que necessitaria parlar anglés per a assistir a l’Escola de Galaad per a missioners. Així que em vaig arromangar i em vaig posar a estudiar. Vaig pensar que podria practicar amb els soldats americans que estaven en aquell temps en Alemanya. Un dia, em vaig acostar a un soldat i li vaig dir: «Soc Crist». Ell em va mirar i em va respondre amablement: «Crec que vols dir “soc cristiana”». Està clar que no parlava anglés tan bé com em pensava.

Poc després de complir els 20, em vaig mudar a Anglaterra, on treballava pels matins com a cangur per a una família de Testimonis. Per les vesprades, eixia a predicar de casa en casa, i això em va donar l’oportunitat de practicar l’idioma. Després d’un any allí, el meu anglés va millorar molt.

Vaig tornar a Alemanya i, en octubre de 1966, em van invitar a servir com a precursora especial en Mechernich. Però la gent d’aquell territori responia de manera gelada, com el clima d’allí. Mai ens invitaven a passar, ni quan les temperatures estaven per davall de zero. Solia demanar-li a Jehovà en oració: «Si un dia em permets servir de missionera, per favor, envia’m a un país càlid».

Aconseguisc la meua meta

Després de servir només un parell de mesos com a precursora especial, Jehovà em va concedir el que més desitjava. Em convidaren a assistir a la classe número 44 de l’Escola de Galaad per a missioners, on em vaig graduar el 10 de setembre de 1967. A on m’enviarien? A Nicaragua, un preciós país tropical en l’Amèrica Central. Els missioners que ja estaven allí ens reberen, a les meues tres companyes i a mi, amb els braços oberts. Em vaig sentir com l’apòstol Pau, qui «va donar gràcies a Déu i s’animà» quan els germans anaren a rebre’l (Fets 28:15).

M’assignaren a servir en León, un poblet molt tranquil, on em vaig decidir a aprendre espanyol tan ràpid com fora possible. A pesar de passar-me 11 hores al dia durant dos mesos estudiant l’idioma, m’estava costant molt d’aprendre.

Recorde un dia que una ama de casa em va oferir un fresco, que és com els nicaragüencs anomenen una beguda a base de fruita i gel. Pensava que li havia contestat que jo només podia beure «aigua purificada», però la dona es va quedar mirant-me estranyada. Dies després vaig descobrir que, amb el meu espanyol d’anar per casa, li havia dit que jo només podia beure «aigua beneïda». Gràcies a Déu, el meu espanyol va millorar amb el temps.

A sovint, estudiava la Bíblia amb famílies senceres. Com em sentia segura en León, m’encantava conduir cursos bíblics per les nits. A voltes, fins a les 10 de la nit! Coneixia per nom a quasi tots els del poble. De camí a casa, solia saludar els veïns i xarrar amb els qui estaven prenent la fresca assentats a la porta de casa.

En León, vaig ajudar moltes persones a conéixer la veritat. Una d’elles era Nubia, una mare amb huit xiquets xicotets. Vam estudiar juntes fins que em reassignaren a Managua en 1976. Durant 18 anys, no vaig saber res d’ella ni dels seus fills, fins que vaig tornar a León per a assistir a una assemblea. En l’intermedi, em va rodejar un grup de xics jóvens. Mira! Resultaren ser els fills de Nubia! Em vaig emocionar de vore que havia pogut criar tots els seus fills en la veritat.

Servisc de missionera en temps difícils

A finals dels anys setanta, tota Nicaragua va començar a experimentar revoltes socials i polítiques, però nosaltres continuàrem predicant tant com podíem. En el meu territori assignat, Masaya, que està al sud de la capital, a sovint ens trobàvem amb protestes violentes i disturbis armats. Una nit, mentres estàvem en la reunió en la sala del Regne, ens vam haver de tirar a terra perquè va començar un tiroteig entre els sandinistes i els guàrdies nacionals.a

Un altre dia, mentres estava predicant, em vaig topar amb un sandinista que portava la cara tapada i estava disparant-li a un guàrdia. Vaig intentar fugir, però aparegueren més hòmens emmascarats. Vaig girar el cantó corrents, però no tenia per on fugir. Els helicòpters del govern obriren foc i començaren a ploure bales. No sé com, però de repent, un home va obrir la porta de sa casa i em va estirar cap a dins. Vaig sentir que Jehovà m’havia rescatat.

Em deporten

Vaig estar servint en Masaya fins al 20 de març de 1982, un dia que mai oblidaré. De bon matí, cinc companys missioners i jo estàvem a punt d’esmorzar quan vérem un grup de soldats sandinistes amb metralletes entrant pel pati de la casa missional. Irromperen en el menjador, i un d’ells ens va ordenar bruscament: «Teniu una hora per a fer l’equipatge i vindre-se’n amb nosaltres. Només podeu agarrar una maleta per persona».

Ens portaren a una finca rural on vam estar detinguts algunes hores. Llavors, ens clavaren a quatre de nosaltres en un xicotet autobús, ens portaren a la frontera amb Costa Rica i ens expulsaren del país. Amb el temps, un total de 21 missioners foren deportats.

Els germans de Costa Rica ens acolliren. Al sendemà arribàrem a San José, on estava la sucursal del país, però no ens vam quedar massa. Uns deu dies després, huit de nosaltres estàvem de camí a la nostra nova assignació missional en Hondures.

Servisc en Hondures

En Hondures, em van assignar a Tegucigalpa. Durant els 33 anys que vaig servir en eixa ciutat, d’una congregació en van eixir huit. Per desgràcia, amb els anys, van augmentar el crim i la violència en Tegucigalpa. Hi havia molts lladres i m’atracaren en diferents ocasions. Els membres de les bandes també em demanaven diners o «l’impost de guerra», tal com ells l’anomenaven. Però jo els deia: «Tinc una cosa molt més valuosa que els diners». I els donava un tractat o una revista. Sempre em deixaven anar.

La majoria dels habitants de Tegucigalpa eren pacífics i amables, i vaig ajudar alguns d’ells a conéixer la veritat. Per exemple, me’n recorde de Betty, una estudiant de la Bíblia que pareixia que progressava bé fins que un dia em va dir que anava a unir-se a l’església evangèlica. La meua decepció va desaparéixer quan, dos anys més tard, Betty va abandonar aquella església i va continuar el seu estudi de la Bíblia amb mi. Per què va canviar d’idea? Perquè trobava a faltar l’amor genuí que sentia en la congregació (Joan 13:34, 35). De fet, em va dir: «Vosaltres rebeu afectuosament tots els qui assistixen a les reunions, siguen rics o pobres. De veres que sou diferents». Amb el temps, es va batejar.

La casa missional en Tegucigalpa es va tancar en 2014, així que em reassignaren a Panamà. Ara visc en una casa missional junt amb quatre missioners més de tota la vida.

Complir metes espirituals reporta molta felicitat

He dedicat uns 55 anys a servir de missionera. Últimament, he hagut de baixar el ritme degut als problemes de salut. Aixina i tot, Jehovà m’ha ajudat a mantindre’m activa en la predicació.

¿Podria haver triat una altra carrera en la vida? Clar que sí! Però m’haguera perdut tantes benediccions! He ajudat a més de 50 persones a aprendre la veritat, i són com si foren els meus fills i filles. A més d’esta «gran família», tinc molts amics, i l’amor i el suport de ma tia Steffi, qui viu en Alemanya.

Encara que no m’he casat, mai m’he sentit a soles. Jehovà ha estat amb mi. També he fet bones amistats, com la de Marguerite Foster, qui va servir com a missionera amb mi durant 17 anys. Vam disfrutar moltes experiències juntes i encara som bones amigues (Proverbis 18:24).

La satisfacció més gran que tinc és saber que he usat la meua vida de la millor manera: servint a Jehovà de ple. El meu somni de la infància s’ha complit i he tingut moltes experiències emocionants al llarg de la meua vida. He sigut verdaderament feliç servint a Jehovà i espere continuar fent-ho per tota l’eternitat.