«Volia que es tractara a tot el món amb justícia»

Vaig nàixer en abril de 1951, a Nairobi, Kenya. Els meus pares eren de l’Índia i practicaven la religió Sikh. Temps després, mon pare es va casar amb la seua cunyada perquè es va quedar viuda, així que tenia dos dones. La seua primera dona, ma mare, no va poder fer res al respecte. Ma mare i la meua madrastra sovint tenien xiquets al mateix temps. Així que vaig créixer amb molts germans, germanastres i cosins; un total de quatre xiquetes i tres xiquets. En 1964, quan just acabava de complir els 13 anys, mon pare va morir.

Buscant la justícia

Com després vaig aprendre, la meua família es pareixia molt al relat bíblic de Lia i Raquel perquè a mesura que anava creixent, vaig vore moltes baralles i favoritismes. Em vaig adonar que com ens havien ensenyat a vore els nostres servents kenyans com inferiors, els tractàvem molt malament. Mon pare volia que ens férem amics dels nostres veïns europeus i ens deia que així podríem deprendre d’ells. A més, ens va demanar que ignoràrem els africans perquè pensava que no ens podien ensenyar res de bo. També ens van dir que no ens férem amics de gent d’origen paquistanés perquè els consideraven els nostres enemics. Jo sempre volia que es tractara a tot el món amb justícia i sentia que el punt de vista de mon pare no era el correcte.

El sikhisme va ser fundat a finals del segle XV per Guru Nanak. Vaig acceptar les ensenyances de Nanak, inclosa la idea que només hi ha un Déu verdader. Però les injustícies que vaig vore al voltant de tota la comunitat Sikh em va fer preguntar-me si hi havia algun problema amb la religió.

Però això no era l’única cosa que em preocupava. Ja que el sikhisme només tenia uns centenars d’anys, a sovint em preguntava: «Què hi havia abans? Quina era la primera forma d’adoració que Déu aprovava?». La nostra família va penjar calendaris amb imatges de 10 gurus Sikh històrics. Però jo em preguntava: «Com podem saber quina aparença tenien? Per què havia de agenollar-me davant d’imatges de gurus, tal com la meua família i altres feien, si els mateixos gurus deien que soles s’havia d’adorar a un únic Déu verdader?».

En 1965, quan tenia 14 anys, la nostra família es va mudar a l’Índia. La vida allí era un repte perquè teníem molt pocs diners. Un any després, vam començar a traslladar-nos a Anglaterra a poc a poc. Ens vam mudar dos de nosaltres alhora, establint-nos a la ciutat de Leicester.

Quan tenia 16 anys, vaig començar a fer treballs que requerien esforç físic i a la nit anava a l’institut per a continuar amb els meus estudis, perquè els havia hagut de deixar. Per desgràcia, vaig vore molta discriminació en la faena. Per exemple, els treballadors anglesos cobraven millor que els immigrants. El meu sentit de la justícia em va motivar a convertir-me en una jove activista pels drets dels treballadors. Vaig organitzar una vaga que involucrava les dones immigrants per a poder cobrar el mateix que els anglesos. Volia que el món fora un lloc més just.

Trobant la resposta

La primera volta que vaig conéixer els testimonis de Jehovà va ser en 1968, quan dos hòmens Testimonis van tocar a la meua porta. La promesa que el Regne portaria igualtat a tot el món immediatament em va cridar l’atenció. Un dels Testimonis va tornar amb la seua dona i vaig començar a estudiar la Bíblia juntament amb la meua germana Jaswinder i la meua germanastra Chani. Després d’haver analitzat només sis lliçons, estàvem convençudes que Jehovà és el Déu verdader, que la Bíblia és la seua Paraula i que només el Regne pot portar verdadera justícia a tots.

Tot i això, vam patir una forta oposició per part de la nostra família. Després de la mort de mon pare, el meu germanastre es va convertir en el cap de família. Motivat per la meua madrastra, va començar a oposar-se. Agredia les meues germanes menudes Jaswinder i Chani amb botes de puntera de ferro. Ell sabia que amb 18 anys tenia els meus drets, però pensava que amb les meues germanes podia fer el que volguera. Una volta va agafar la Bíblia, la va obrir, li va pegar foc a les pàgines i se la va ficar en la cara, dient: «Demaneu al vostre Jehovà que apague el foc!». En aquell moment havíem assistit a un parell de reunions en secret. Encara que volíem servir a l’únic Déu verdader, Jehovà, pareixia impossible degut a les nostres circumstàncies. Així que vam començar a planejar com escapar-nos de casa per anar a un lloc segur. Però com?

Vam començar a estalviar en secret els diners de l’esmorzar i dels viatges en bus, així com una porció del meu salari, el qual havia de donar a la meua madrastra. Vam comprar tres maletes que vam amagar en una taquilla i, a poquet a poquet, les vam anar omplint amb la nostra roba. En maig de 1972, quan Jaswinder tenia vora 18 anys i havíem estalviat 100 lliures, vam agafar un tren cap a Penzance, en el sud-oest d’Anglaterra. Quan vam arribar a Penzance, vam tocar els Testimonis locals des d’una cabina de telèfon. Els germans ens van acollir amb molt de carinyo. Vam trobar diversos treballs, inclosa la neteja de budells de peixos. D’esta manera podíem pagar el lloguer a on vivíem.

Vam continuar el nostre curs de la Bíblia amb un matrimoni major, Harry i Betty Briggs. En setembre de 1972, mentre encara estàvem d’amagades, ens vam batejar en una xicoteta piscina que estava baix la plataforma de la Sala del Regne de Truro. Chani va començar a ser precursora regular i Jaswinder i jo l’ajudàvem econòmicament.

Servint a on més falta fa

Harry i Betty, encara que tenien vora 90 anys, regularment anaven a predicar a les illes de Scilly, que estan a prop de la costa sud-oest d’Anglaterra. El seu exemple ens va motivar a fer una cosa pareguda. Per això, en 1973, després de la nostra conversació amb el germà Skinner, anomenat abans, ja teníem clar què fer.

En gener de 1974, vam comprar un bitllet d’anada a Nova Delhi, l’Índia, on el germà Dick Cotterill ens va deixar allotjar-nos en la casa missional com a convidades. Chani era precursora regular, mentre que Jaswinder i jo cada volta predicàvem més.

Amb el pas del temps, se’n vam anar al Panjab, un estat al nord-oest de l’Índia, on vam estar per un temps en una casa missional, en la ciutat de Chandigarh i després vam poder llogar un pisset. Vaig començar a ser precursora regular en setembre de 1974 i em van convidar a ser precursora especial en 1975. En 1976, la sucursal de l’Índia ens va convidar a les tres a ajudar en la traducció del panjabi. Sense màquines d’escriure ni ordinadors, esta faena era prou pesà. Havíem d’escriure a mà el text traduït i també totes les correccions i revisions. Després, vam treballar amb una antiga impremta local, on havíem de configurar la impressora posant a mà una a una totes les lletres del text.

Feliç, a pesar dels problemes de salut

Les nostres circumstàncies van canviar ràpidament. Jaswinder va conéixer un germà amb qui es va casar i es van mudar al Canadà. Chani es va casar amb un germà alemany que ens visitava des dels Estats Units i se’n van anar a viure allà. I jo em vaig posar molt malalta i vaig tornar a Anglaterra en octubre de 1976. Ma mare i el meu germà, que no estaven oposats a la veritat i vivien a Leicester, em van acollir. Em van diagnosticar la síndrome d’Evans, una malaltia autoimmune molt rara que perjudica les cèl·lules sanguínies i que necessita diversos tractaments, inclosa l’extirpació de la melsa. Desgraciadament, vaig haver de deixar de ser precursora.

Li vaig orar amb insistència a Jehovà, demanant-li que si em millorava, tornaria a servir com a precursora regular. I aixina va ser! A pesar de les recaigudes, em vaig mudar a Wolverhampton en 1978 i servia com a precursora en un territori on la majoria de la gent parlava panjabi. Escrivíem a mà invitacions per a les reunions i féiem les còpies en les botigues locals. Després, les donàvem a la gent que parlava panjabi per a convidar-los al discurs públic. Ara en el Regne Unit hi ha cinc congregacions i tres grups de panjabi.

La sucursal del Regne Unit sabia la faena que havia fet com a traductora al panjabi en l’Índia, així que a finals dels anys 80 van contactar amb mi. Vaig començar a desplaçar-me a la Betel de Londres per a ajudar amb la preparació de les fonts i el software i aixina establir els estàndards de publicació per a l’escriptura gurmukhi. Tenia un horari esgotador perquè havia de treballar, cuidar de ma mare que vivia lluny i desplaçar-me fins a Betel, però valia la pena.

En setembre de 1991 em van convidar a ser membre de la família Betel i treballar amb la traducció de publicacions bíbliques en panjabi. Va ser totalment inesperat. Sentia que no estava a l’altura perquè tenia una malaltia i a més superava el requisit d’edat per a ser una nova betelita. No obstant això, Jehovà em va regalar este meravellós privilegi. Tot i que era molt feliç treballant en Betel, els meus problemes de salut continuaven. Moltes voltes feia front al problema de la sang mentre rebia quimioteràpia i altres tractaments. Els meus hematòlegs es van quedar tan impressionats amb la meua recuperació que em van convidar a un seminari amb uns 40 professionals de la salut en un hospital important de Londres. Durant deu minuts vaig explicar la meua postura de no acceptar sang durant el meu tractament. Després vam fer una sessió de preguntes i respostes que dirigia un germà de la secció d’informació sobre hospitals.

Durant estos moments tan difícils, les meues germanes Jaswinder i Chani van estar al meu costat. Vaig agrair enormement el suport i el carinyo de la família Betel i d’altres amics. A través de les meues proves, Jehovà em va enfortir per a continuar amb la meua assignació (Salm 73:26).

Les benediccions de Jehovà enriquixen

Estos últims 33 anys en Betel m’han permés tastar i vore que Jehovà és bo (Salm 34:8; Proverbis 10:22). Els exemples dels germans majors fidels m’inspiren. Mirant arrere, m’alegra haver vist que molts dels meus estudis bíblics que parlen panjabi ara són servents fidels de Jehovà. Tinc una bona relació amb els meus familiars més pròxims. Ma mare i el meu germà no són Testimonis, però ma mare a sovint em diu: «De veres servixes plenament a Déu». I quan em vaig oferir per a deixar Betel i cuidar a temps complet a ma mare, que ja estava major, el meu germà va dir: «Estàs fent un bon treball, queda’t ahí». Encara que ma mare viu en una residència molt lluny de Betel, la visite sempre que puc.

Cada volta que he hagut de fer front a una prova en la meua vida, mentalment em dic a mi mateixa: «No tingues por, Kamal. Jehovà és com un escut per a tu. La teua recompensa serà enorme» (Gènesi 15:1). Li done les gràcies a Jehovà, el «Déu de la justícia», per fixar-se en mi quan era joveneta i per omplir la meua vida amb un treball amb propòsit (Isaïes 30:18). I espere amb ganes que arribe el moment en què cap habitant dirà «estic malalt» (Isaïes 33:24).