Job
29 Job va continuar amb el seu discurs.* Va dir:
2 «Tant de bo pogués tornar als mesos passats,
als dies en què Déu em cuidava,
3 quan ell feia brillar la seva llàntia sobre el meu cap,
quan jo caminava enmig de la foscor gràcies a la seva llum,+
4 quan estava en la plenitud de la vida,
quan podia sentir l’amistat de Déu a la meva tenda,+
5 quan el Totpoderós encara estava amb mi,
quan tenia els meus fills* al meu voltant,
6 quan banyava els meus peus amb mantega
i quan de les roques sortien rius d’oli per a mi.+
7 Cada vegada que sortia a la porta de la ciutat+
per ocupar el meu seient a la plaça,+
8 els joves em veien i m’obrien pas,*
i fins i tot els vells s’aixecaven i es quedaven drets.+
9 Els prínceps guardaven silenci,
es tapaven la boca amb la mà.
10 No s’escoltava la veu de cap home important;
la llengua se’ls enganxava al paladar.
11 Qui em sentia parlava bé de mi,
i els que em veien testificaven a favor meu.
14 La rectitud era el vestit que em posava;
la meva justícia era com una túnica* i un turbant.
15 Jo era ulls per al cec
i peus per al coix.
17 Trencava la mandíbula del malvat+
i li arrencava la presa de les dents.
19 Les meves arrels s’estendran fins a les aigües,
i la rosada farà nit a les meves branques.
20 La meva glòria es renovarà constantment,
i l’arc que tinc a la mà seguirà disparant.”
21 La gent m’escoltava amb expectació,
esperava en silenci els meus consells.+
22 Quan jo acabava de parlar, no tenien res més a dir;
les meves paraules entraven suaument* a les seves orelles.
23 M’esperaven com s’espera la pluja;
obrien la boca de bat a bat com si volguessin beure la pluja de primavera.+
24 Quan els somreia, no s’ho podien ni creure;
la llum de la meva cara els reconfortava.*