TAPANI VIITALA | BIOGRAFIA
Es compleix el meu desig d’ajudar els sords
Quan vaig conèixer els testimonis de Jehovà, em van ensenyar que la Bíblia promet que «les orelles dels sords seran destapades» (Isaïes 35:5). Però, com que soc sord de naixement, per a mi era molt difícil imaginar-me com seria escoltar i, per això, aquesta promesa no em va cridar gaire l’atenció. Però sí que em va impressionar saber que el Regne de Déu posarà fi a totes les injustícies, les guerres, les malalties i fins i tot la mort. Amb el temps, això va fer que creixés en mi el desig de compartir el que havia après amb altres persones sordes.
Vaig néixer a Virrat (Finlàndia) el 1941. Tant els meus pares com altres familiars i el meu germà i la meva germana eren sords, així que parlàvem en llengua de signes.
Aprenc les precioses promeses de la Bíblia
L’internat on estudiava estava a 240 quilòmetres de casa. Allà teníem completament prohibit parlar en llengua de signes. En aquella època, a les escoles per a sords de Finlàndia s’obligava els sords a aprendre a parlar i a llegir els llavis. Per això, si algun professor ens veia signant, ens picava tan fort als dits amb un regle que se’ns quedaven inflats durant uns dies.
En acabar la secundària, vaig anar a una escola per aprendre l’ofici de granger, ja que els meus pares tenien una granja. Quan vaig tornar a casa, vaig veure sobre la taula les revistes La Torre de Guaita i Desperta’t! El meu pare em va dir que aquestes revistes parlaven sobre les precioses promeses de la Bíblia i que ell i la meva mare estaven estudiant la Bíblia amb un matrimoni oient, amb qui es comunicaven fent servir notes.
El meu pare també em va explicar que el Regne de Déu portarà un paradís a la terra i que els morts ressuscitaran, però jo havia après que quan algú mor se’n va al cel. Així que vaig pensar que, com que els testimonis no es podien comunicar en llengua de signes, el meu pare no els devia haver entès bé.
Quan els testimonis van tornar per visitar els meus pares, els vaig explicar el que el meu pare m’havia dit. Ells em van confirmar que el meu pare ho havia entès bé i després em van ensenyar el text de Joan 5:28, 29, on Jesús parla de la resurrecció. També em van explicar que Déu eliminarà la maldat de la terra i que els humans podrem viure per sempre en pau i amb una salut perfecta (Salm 37:10, 11; Daniel 2:44; Apocalipsi 21:1-4).
Volia saber-ne més, així que vaig començar a estudiar la Bíblia amb l’Antero, un testimoni de Jehovà que era oient. Com que ell no sabia llengua de signes, jo responia a les preguntes del llibre escrivint-les en un paper. Ell les llegia i després hi afegia alguna pregunta addicional o algun comentari. Cada setmana estudiàvem dues hores i sempre va ser molt pacient amb mi durant tot aquell temps.
El 1960 vaig assistir a un congrés dels testimonis de Jehovà que s’interpretava en llengua de signes. El divendres a la tarda es va anunciar que al dia següent hi hauria els batejos. Per això, el dissabte al matí em vaig presentar amb el banyador i la tovallola i em vaig batejar.a Poc temps després també es van batejar els meus pares i els meus germans petits.
En poc temps, tots els membres de la meva família es van batejar
Parlo de les veritats de la Bíblia
Volia explicar el que havia après a altres persones sordes, i la millor manera d’arribar al seu cor era comunicant-nos en llengua de signes. Així que vaig començar a predicar amb moltes ganes als sords del meu poble.
No vaig trigar a mudar-me a Tampere, una gran ciutat industrial. Allà anava casa per casa preguntant a les persones si coneixien algú que fos sord. D’aquesta manera vaig poder començar alguns cursos bíblics. En pocs anys, a Tampere hi havia més de deu publicadors sords.
El 1965 vaig conèixer la Maire, una germana encantadora. Ens vam casar l’any següent. Ella va aprendre llengua de signes molt ràpid i va ser una companya lleial i treballadora durant els cinquanta anys que vam servir junts Jehovà.
El nostre casament (1966)
Dos anys després de casar-nos, va néixer el nostre fill, el Marko. Ell és oient i a casa va aprendre el finès, la seva llengua materna, i també la llengua de signes finesa. El Marko es va batejar amb tretze anys.
Amb el temps, el grup de llengua de signes de Tampere va créixer. Per això, el 1974 ens vam mudar a la ciutat de Turku, on no hi havia testimonis de Jehovà sords. De nou, vam anar porta per porta buscant persones sordes. Durant el temps que vam viure allà, dotze dels meus estudiants es van batejar.
La predicació als països bàltics
El 1987 van convidar el Marko a anar a servir a Betel. Com que el grup de llengua de signes de Turku ja s’havia consolidat, vam començar a fer plans per mudar-nos una altra vegada.
Per aquell temps, als països de l’Europa de l’Est ja es podia predicar amb llibertat. Per això, el gener de 1992 vaig viatjar amb un altre germà sord a Tallinn (Estònia).
Ens vam posar en contacte amb una germana que tenia un germà que era sord. Tot i que ell no va mostrar interès en el missatge de la Bíblia, es va oferir a posar-nos en contacte amb altres persones sordes. L’últim dia de la nostra visita, cap al vespre, ell ens va portar a una reunió que celebrava l’Associació Estoniana de Sords de Tallinn. Vam arribar d’hora i vam preparar una taula amb llibres i revistes en estonià i rus. Vam poder distribuir uns 100 llibres i 200 revistes i vam aconseguir unes 70 adreces. Aquell vespre es van posar les bases per a la predicació en llengua de signes a Estònia.
Anant a predicar a un dels països bàltics
Poc després, la Maire i jo vam començar a fer viatges freqüents a Estònia per predicar. Vam reduir la nostra jornada laboral i ens vam fer pioners regulars. El 1995, ens vam mudar a prop de Hèlsinki perquè així fos més fàcil agafar el ferri cap a Tallinn. La predicació a Estònia va superar totes les nostres expectatives!
No donàvem a l’abast amb els cursos bíblics, i setze dels nostres estudiants van progressar fins al bateig, incloent-hi dues germanes que eren sordcegues. Per estudiar amb elles, signava a les seves mans, un mètode que s’anomena llengua de signes recolzada.
Estudiar amb els sords va ser tot un repte, perquè en aquell moment no hi havia publicacions en llengua de signes disponibles per al nostre territori. Per això, retallava algunes imatges que apareixien a les publicacions i les recopilava en un quadern per predicar.
La sucursal de Finlàndia em va demanar que viatgés a Letònia i Lituània per veure com es podia impulsar l’obra en llengua de signes allà. Vam visitar aquests països diverses vegades i vam ajudar els germans de la zona a buscar persones sordes. Gairebé cada país té la seva pròpia llengua de signes, així que vaig haver d’aprendre llengua de signes d’Estònia, de Letònia i de Lituània, i també una mica de llengua de signes russa, que és la que utilitzen els russos que viuen als països bàltics.
Tristament, després de vuit anys de viatjar a Estònia i als altres països bàltics, a la Maire li van diagnosticar Parkinson i vam haver de deixar de viatjar.
S’organitza l’ajuda per als sords
El 1997 es va formar un grup de traducció en llengua de signes a la sucursal de Finlàndia. Com que la Maire i jo vivíem a prop, vam poder col·laborar amb la traducció de les publicacions en llengua de signes, cosa que avui dia encara faig de tant en tant. També vam tenir l’oportunitat de treballar amb el nostre fill, el Marko. Més tard, ell i la seva esposa, la Kirsi, van poder ajudar a capacitar grups de traducció en llengua de signes d’altres països.
Col·laborant en la producció de vídeos en llengua de signes finesa
A més a més, la sucursal ha organitzat cursos perquè els germans oients aprenguin llengua de signes. Gràcies a aquest arranjament, molts estan servint a grups i congregacions de llengua de signes per tal de donar suport a la predicació i a les reunions i assumir més responsabilitats a les congregacions.
El meu desig segueix cremant amb força
El 2004, la Maire i jo vam ajudar a formar la primera congregació de llengua de signes finesa de Hèlsinki. En només tres anys es va convertir en una congregació forta, entusiasta i amb molts pioners.
De nou, vam començar a fer plans per mudar-nos a una zona on hi hagués més necessitat. El 2008 ens vam traslladar a prop de Tampere, al mateix grup de llengua de signes on havíem estat feia 34 anys. Un any després, aquell grup es va convertir en la segona congregació de llengua de signes finesa del país.
Per aquell temps, la salut de la Maire va empitjorar greument, i la vaig cuidar fins que va morir el 2016. Tot i que la trobo molt a faltar, espero amb molta il·lusió tornar-la a veure al nou món, on les malalties ja no existiran (Isaïes 33:24; Apocalipsi 21:4).
Mentrestant, el desig de compartir les bones notícies amb els sords, una activitat que ha sigut el centre de la meva vida durant els passats seixanta anys, segueix cremant amb força dins meu!
a Això va ser abans que els ancians de la congregació s’haguessin de reunir amb els candidats al bateig.