Setembre

Les impressionants ensenyances de Jesús no eren suficients per a alguns. Volien més. Però, quan ell es va negar a fer el senyal que li havien demanat, el van rebutjar (Mt 16:4). Què diuen les Escriptures? El profeta Isaïes va escriure respecte al Messies: «No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers» (Is 42:1, 2). Jesús va efectuar el seu ministeri d’una manera discreta i modesta. No va construir temples impressionants, tampoc portava una indumentària religiosa que el distingira ni exigia que la gent es dirigira a ell amb títols religiosos pretensiosos. Mentres l’estaven jutjant, encara que la seua vida perillava, no va voler impressionar el rei Herodes realitzant un milacre (Lc 23:8-11). Per descomptat, Jesús va fer milacres, però la seua prioritat era predicar les bones notícies. De fet, va dir als seus deixebles: «Per això he vingut» (Mc 1:38). w21.05 pàg. 4 § 9, 10

Busquem els qui estan «ben disposats per a la vida eterna» (Fets 13:48 NT). Per a que puguen arribar a ser deixebles, els hem d’ajudar a 1) entendre, 2) acceptar i 3) posar en pràctica el que aprenen de la Bíblia (Col 2:6, 7; 1Te 2:13). Tota la congregació pot ajudar els estudiants de la Bíblia amb el seu exemple al mostrar-los amor i fer-los sentir benvinguts quan assistixen a les reunions (Jn 13:35). Qui conduïx un curs bíblic probablement haurà de dedicar molt de temps i energies a ajudar l’estudiant a «destruir fortaleses», com creences o pràctiques molt arrelades (2Co 10:4, 5). Potser caldran molts mesos per a guiar una persona a fer estos passos i, amb el temps, arribar al baptisme. Però l’esforç val la pena! w21.07 pàg. 3 § 6

¿Estem profundament convençuts que el que ensenyem és la veritat i que el model d’adoració que els Testimonis seguixen hui en dia és l’únic acceptable per a Jehovà? L’apòstol Pau estava fermament convençut de la veritat (1Te 1:5 TNM). Eixa convicció no estava basada en una simple emoció. Pau era un estudiant diligent de la Paraula de Déu. Creia que «tota l’Escriptura és inspirada per Déu» (2Tm 3:16). Què va aprendre del seu estudi? En les Escriptures, Pau va trobar proves irrefutables que Jesús era el Messies anunciat, evidències que els líders religiosos jueus decidiren ignorar. Aquells líders hipòcrites afirmaven representar a Déu, però les seues obres ho negaven (Tt 1:16). A diferència d’ells, Pau no anava triant quines parts de la Paraula de Déu creuria i quines altres no. Estava dispost a ensenyar i a aplicar «tot el designi de Déu», és a dir, tots els Seus consells (Fets 20:27). w21.10 pàg. 18 § 1, 2

Encara que nosaltres plantem i reguem, hem de recordar que és Déu qui fa créixer (1Co 3:6, 7). Jehovà valora molt la vida de cada persona. Ell ens dona el privilegi de col·laborar amb el seu Fill per a atraure persones de tot el món al Seu poble abans que arribe la fi d’este sistema malvat (Ag 2:7). La nostra obra de predicar es podria comparar amb una missió de rescat. Som com els membres d’un equip enviat per a rescatar la gent atrapada en una mina. Encara que només uns pocs membres trobaran algú amb vida, el treball de tot l’equip és important. Lo mateix passa amb el treball que fem en la predicació. No sabem quantes persones falten per ser rescatades del sistema de Satanàs. Però Jehovà pot utilitzar a qualsevol de nosaltres per a ajudar-les. Andreas, que viu en Bolívia, diu: «Cada persona que aprén les veritats bíbliques i es bateja és el resultat de treballar en equip». Igual que este germà, mantinguem una actitud positiva en el nostre ministeri. Si ho fem, Jehovà ens beneirà i la nostra predicació serà una verdadera font d’alegria. w21.05 pàg. 19 § 19, 20

El caçador només té un objectiu: capturar o matar la seua presa. Pot utilitzar una gran varietat de paranys o trampes, tal com va mencionar un dels falsos amics de Job (Jb 18:8-10). Què fa el caçador per a que l’animal caiga en el seu parany? L’observa atentament, mira on va, què l’interessa o què l’agafaria per sorpresa. Satanàs és com eixe caçador. Ens observa, mira on anem i es fixa en què ens interessa. Després, prepara una trampa amb la intenció d’agafar-nos desprevinguts. Però la Bíblia ens assegura que si ens atrapa, podem alliberar-nos. També ens ensenya com evitar totes estes trampes. Dos de les més efectives són l’orgull i la cobdícia. Durant milers d’anys, Satanàs ha utilitzat amb èxit estes característiques indesitjables. És com un paranyer que atrau la seua presa a un parany o que l’atrapa amb una xarxa (Sl 91:3). Però podem evitar que Satanàs ens agarre, perquè Jehovà ens ha revelat quines tàctiques gasta el Diable (2Co 2:11). w21.06 pàg. 14 § 1, 2

Els nostres germans i germanes majors són tot un tresor! La Paraula de Déu compara els cabells blancs d’estos germans a una corona (Pr 20:29). No obstant, els qui som més jóvens podríem passar fàcilment per alt estos tresors. Però, si reconeixem el valor dels germans majors, obtindrem una cosa més valuosa que les riqueses materials. Estos germans són molt valuosos per a Jehovà Déu. Ell veu el seu interior, i coneix i valora les seues qualitats meravelloses. Li agrada molt quan els majors transmeten als més jóvens la saviesa que han adquirit al llarg de la seua vida de servici fidel (Jb 12:12; Pr 1:1-4). Jehovà també aprecia el seu aguant (Ml 3:16). Encara que les seues vides no han estat exemptes de problemes, la seua fe en Déu mai s’ha debilitat. De fet, la seua esperança per al futur és més forta ara que quan van conéixer la veritat. I Jehovà els estima perquè continuen donant «fruit a la vellesa», és a dir, declarant el Seu nom (Sl 92:13-16 [vv. 12-15 TNM]). w21.09 pàg. 2 § 2, 3

De tant en tant, és bo que examinem els nostres motius. Podríem preguntar-nos: «Depén la meua autoestima de comparar-me amb els altres? Quan faig alguna cosa, em motiva el desig de voler destacar sobre la resta o, almenys, sobre algun germà o germana en particular? O simplement vull donar lo millor de mi a Jehovà?». La Bíblia ens anima a evitar comparar-nos amb els altres. Una raó seria que, si pensem que fem les coses millor que el nostre germà, podríem fer-nos orgullosos. I una altra seria que, si ens pensem que són els altres els qui ho fan millor, probablement ens desanimarem (Rm 12:3). Hem de recordar que Jehovà no ens va atraure per la nostra bellesa, eloqüència o popularitat, sinó perquè estem dispostos a estimar-lo i a escoltar el seu Fill (Jn 6:44; 1Co 1:26-31). w21.07 pàgs. 14, 15 § 3, 4

Per descomptat, per a renovar el nostre interior hem d’orar, estudiar la Paraula de Déu i meditar. Així que, continua fent estes coses i demana-li forces a Jehovà. El seu esperit sant t’ajudarà a véncer la tendència de comparar-te amb els altres. Jehovà també t’ajudarà a identificar qualsevol brot d’enveja o d’orgull que hi haja en el teu cor per a que pugues arrancar-lo ràpidament (2Cr 6:29, 30). Ell coneix el nostre cor i també les nostres dificultats, és a dir, la nostra lluita contra l’esperit del món i les nostres imperfeccions. A mesura que veu quant ens esforcem per lluitar contra estes influències negatives, el seu amor per nosaltres creix. Jehovà utilitza el vincle que hi ha entre una mare i el seu bebé per a il·lustrar el que sent per nosaltres (Is 49:15). Que reconfortant és saber que Jehovà sent eixa mateixa classe d’amor per nosaltres quan ens veu lluitar per servir-lo de tota ànima. w21.07 pàgs. 24, 25 § 17-19

Podem augmentar la nostra alegria posant tot l’interés en qualsevol treball que se’ns done en el servici a Jehovà. Ens hem de «dedicar plenament» a l’obra de predicar i a les activitats de la congregació (Fets 18:5; He 10:24, 25). Preparem-nos bé per a fer comentaris edificants en les reunions. Prenguem-nos seriosament cada assignació que rebem en la reunió d’entre setmana. Si ens demanen que ajudem en alguna faena de la congregació, siguem puntuals i confiables. No considerem cap de les assignacions que se’ns demanen com si no fora digna del nostre temps. I esforcem-nos per millorar les nostres habilitats (Pr 22:29). Com més ens impliquem en les activitats espirituals i assignacions més ràpidament progressarem i més alegria trobarem (Ga 6:4). També ens serà més fàcil alegrar-nos pels altres quan reben un privilegi que ens hauria agradat que ens hagueren donat a nosaltres (Ga 5:26). w21.08 pàg. 22 § 11

Cal que evitem l’orgull i que ens deixem ensenyar. Tal com una malaltia pot endurir les artèries del cor literal i reduir la seua capacitat de bategar, l’orgull pot endurir el nostre cor figuratiu i fer-nos difícil obeir la direcció de Jehovà. Els fariseus van permetre que el seu cor s’endurira tant que es negaren a reconéixer la clara evidència que l’esperit de Déu els havia posat davant dels ulls (Jn 12:37-40). El seu orgull era molt perillós, ja que els impedia optar a la vida eterna (Mt 23:13, 33). Que important és que continuem permetent que la Paraula de Déu i l’esperit sant modelen la nostra personalitat i influïsquen en les nostres decisions i manera de pensar! Com Jaume era humil, es va deixar ensenyar per Jehovà. I gràcies a la seua humiltat, va arribar a ser un mestre eficaç. w22.01 pàg. 10 § 7

Si som «constants en l’oració», podem estar segurs que el nostre Pare celestial ens escoltarà i ens respondrà (Col 4:2). Encara que ens parega que la resposta tarda en arribar, Jehovà promet que la contestarà «quan siga l’hora» (He 4:16). Per això, no hauríem de culpar mai a Jehovà si la resposta no arriba tan ràpid com voldríem. Per exemple, molts han estat demanant durant anys que el Regne de Déu porte la fi d’este sistema. Fins i tot, Jesús va dir que deuríem demanar-ho en oració (Mt 6:10). Però, que insensat seria que algú perdera la fe en Déu perquè la fi no arriba quan els humans l’esperen! (Ha 2:3; Mt 24:44) És més savi seguir esperant en Jehovà i no deixar d’orar-li amb confiança. La fi arribarà quan siga l’hora, perquè Jehovà ja ha escollit el moment exacte «d’aquell dia i d’aquella hora». I es demostrarà que és el millor moment per a tots (Mt 24:36; 2Pe 3:15). w21.08 pàg. 10 § 10, 11

Els majors que són humils reconeixen que amb l’edat no poden fer tant com feien abans. Pensem, per exemple, en els superintendents de circuit. Al complir els 70 anys, se’ls convida a mamprendre una assignació diferent, i això pot ser tot un repte! Ara bé, encara que el seu desig d’ajudar els altres continua ben viu, entenen que és millor que els jóvens s’encarreguen d’esta faena. Mostren una actitud similar a la dels levites de l’antic Israel, els quals havien de deixar el seu servici en el tabernacle a l’edat de 50 anys. El goig d’estos levites no depenia d’un privilegi en particular. Més bé, disfrutaven dels privilegis que tenien al seu abast i feien tot el que podien per a ajudar als jóvens (Nm 8:25, 26). Hui en dia, tot i que els qui eren superintendents de circuit ja no atenen diferents congregacions, són una verdadera benedicció per a la seua congregació. w21.09 pàgs. 8, 9 § 3, 4

En Lluc 15:11-32, Jesús va contar l’emotiva paràbola del fill pròdig. El relat parla d’un home jove que es va rebel·lar contra son pare, se’n va anar de casa i va viatjar «a un país llunyà». Allí va dur una vida immoral i plena d’excessos. Quan les coses es van posar difícils, «reflexionà» profundament i es va adonar de lo bé que estava en ca son pare. Jesús va dir que aquell jove va recuperar el bon juí i va decidir tornar a casa i demanar-li perdó a son pare. Adonar-se de totes les males decisions que havia pres va ser molt important per al fill. Havia de canviar la seua conducta! El fill perdut va demostrar que estava totalment penedit del que havia fet. Esta paràbola és més que una història bonica, ja que ensenya principis molt valuosos per als ancians de congregació que poden ajudar-los quan han de discernir si un germà està realment penedit d’haver comés un pecat greu. w21.10 pàg. 5 § 14, 15

Què no serà sacsat, o remogut? L’apòstol Pau va escriure: «Ja que rebem la possessió d’un Regne incommovible, [...] donem així a Déu un culte que li siga agradable, amb temor i submissió» (He 12:28). Després del gran tremolor final, quan la polseguera s’assente, només continuarà en el seu lloc el Regne de Déu (Sl 110:5, 6; Dn 2:44). No és moment d’encantar-se! Les persones s’han de posicionar: ¿continuaran donant-li suport a l’estil de vida que promou este món, cosa que els portarà a la destrucció, o s’esforçaran per posar la seua vida en harmonia amb la voluntat de Déu i obtindre la vida eterna? (He 12:25). Gràcies a la predicació, podem ajudar la gent a decidir de quin costat es posarà en esta qüestió important. I no oblidem les paraules del nostre Senyor Jesucrist: «Aquesta bona nova del Regne serà anunciada per tota la terra, perquè tots els pobles en reben un testimoni. I aleshores vindrà la fi» (Mt 24:14). w21.09 pàg. 19 § 18-20

Els ancians de congregació teniu la responsabilitat de consolar en especial els familiars d’aquells que han deixat a Jehovà (1Te 5:14). Per tant, aprofiteu tota oportunitat per a enfortir-los. Preneu la iniciativa d’animar-los abans i després de les reunions. Visiteu-los en casa i oreu amb ells. Eixiu a predicar junts o, de tant en tant, convideu-los a la vostra adoració en família. Els ancians, com a pastors, heu de mostrar a les ovelletes de Jehovà que estan afligides la compassió, l’amor i l’atenció que necessiten (1Te 2:7, 8). Jehovà «no vol que ningú es perda, sinó que tots arriben a la conversió» (2Pe 3:9). Encara que una persona cometa un pecat greu, Déu continua valorant la seua vida. Pensa en el preu tan alt que Jehovà va pagar per la vida dels pecadors a l’entregar com a rescat el seu benvolgut Fill. Déu compassivament s’esforça per ajudar-los a tornar a ell i espera que decidisquen fer-ho, igual que el fill perdut de la paràbola de Jesús (Lc 15:11-32). w21.09 pàgs. 30, 31 § 17-19

Què passa si la salut limita la teua participació en la predicació de les bones notícies? A pesar d’això, pots alegrar-te del que fas. Analitzem què li va passar al rei David quan ell i els seus hòmens van rescatar les seues famílies i possessions d’una banda de saquejadors amalequites. Dos-cents dels seus hòmens estaven tan fatigats per a lluitar que es van quedar arrere per a guardar el bagatge. Després de guanyar la batalla, David va ordenar que el botí es repartira a parts iguals entre tots (1Sa 30:21-25). Açò es pot comparar amb la nostra obra mundial de fer deixebles. Si t’esforces al màxim dins de les teues possibilitats, podràs compartir l’alegria que se sent quan algú es bateja. Jehovà es fixa en la nostra diligència i bona motivació, i ens recompensa. També ens ensenya a mantindre l’alegria siga el que siga el que puguem fer en la gran collita espiritual (Jn 14:12). Podem estar segurs de tindre l’aprovació de Déu si no ens rendim! w21.10 pàgs. 27, 28 § 15-17

A mesura que ens fem majors, podria preocupar-nos no ser tan útils per a Jehovà com ho érem abans. Encara que és possible que tinguem menys forces, podem utilitzar la saviesa i l’experiència que hem adquirit per a ajudar els jóvens a alcançar tot el seu potencial i a acceptar noves responsabilitats. Els germans majors han de ser humils si volen ajudar els jóvens. El qui és humil considera els altres superiors a ell (Fl 2:3, 4). Els majors que mostren esta qualitat reconeixen que moltes voltes hi ha més d’una manera de fer bé les coses d’acord amb les Escriptures. Per tant, no esperen que es facen com ells solien fer-les (Ecle 7:10). Encara que poden compartir amb els jóvens la seua experiència valuosa, comprenen que «el decorat d’aquest món canvia molt de pressa» i que necessiten adaptar-se a les noves circumstàncies (1Co 7:31 NT). w21.09 pàg. 8 § 1, 3

Jehovà no exigiria mai als seus adoradors que feren res que poguera degradar-los. Ell és l’essència de la santedat. Per a recordar-los este fet als israelites, el gran sacerdot duia una placa d’or en el turbant amb una inscripció gravada que deia: «La santedat li pertany a Jehovà» (Ex 28:36-38 TNM). El missatge d’aquella placa assegurava a tot el que el vera que Jehovà és verdaderament sant. Però, ¿i si un israelita no podia vore la placa perquè no podia acostar-se al gran sacerdot? Es perdria eixe missatge tan important? De cap manera! Tots els israelites podien escoltar-lo quan es llegia la Llei davant dels hòmens, les dones i els xiquets (Dt 31:9-12). De fet, si hagueres estat allí, hauries escoltat estes paraules: «Jo, el Senyor, sóc el vostre Déu. [...] Sigueu sants, perquè jo sóc sant». I també: «Sigueu sants davant de mi, perquè jo, el Senyor, sóc sant» (Lv 11:44, 45; 20:7, 26). w21.12 pàg. 3 § 6, 7

Les necessitats materials poden fer que alguns passen ànsia. Potser viuen en un país on costa trobar faena i hi ha molta gent pobra. Podria costar-los molt guanyar els diners suficients per a mantindre la seua família. O tal volta la persona que portava el jornal a casa ha mort i ha deixat la resta de la família sense recursos econòmics. Ens beneficiarem de substituir l’ansietat per la confiança en Jehovà. Recordem que el nostre amorós Pare celestial promet cobrir les nostres necessitats materials si posem els assumpts espirituals en primer lloc (Mt 6:32, 33). De fet, el seu historial demostra que sempre ha complit eixa promesa (Dt 8:4, 15, 16; Sl 37:25). Si Jehovà alimenta els pardalets i vist les flors, no hi ha raó per a preocupar-nos pel menjar o la roba (Mt 6:26-30; Fl 4:6, 7). Tal com l’amor impulsa als bons pares a cobrir les necessitats materials dels seus fills, l’amor motiva el nostre Pare celestial a cuidar de les necessitats materials del seu poble. w21.12 pàgs. 16, 17 § 4, 5; pàg. 18 § 8

Has patit alguna volta una injustícia greu, fins i tot per part d’un germà de la congregació? Fixa’t en l’exemple de Josep, qui va patir injustícies a mans dels seus germans. Es va mantindre centrat en el seu servici a Jehovà, qui el va recompensar amb generositat per aguantar amb paciència. Amb el temps, Josep va poder perdonar els seus germans i comprendre com Jehovà l’havia beneït (Gn 45:5). Igual que Josep, ens sentim consolats quan ens acostem a Jehovà i deixem la justícia en les seues mans (Sl 7:18 [v. 17 TNM]; 73:28). Si estàs patint una injustícia o una altra situació dolorosa, recorda que Jehovà està a «prop dels cors que sofreixen» (Sl 34:19 [v. 18 TNM]). Ell t’estima perquè eres pacient i li aboques les teues preocupacions (Sl 55:22 TNM). Jehovà és el jutge de tota la terra i no se li escapa res (1Pe 3:12). Així que, ¿estaràs dispost a esperar en ell quan travesses dificultats que no pots resoldre? w21.08 pàg. 11 § 14; pàg. 12 § 16

Seria savi de la nostra part usar la vida de manera que ens guanyem l’estima de Jehovà. Hem de donar prioritat a les coses importants. A voltes, aprofitar el temps de la millor manera implica escollir entre dos activitats que no són necessàriament incorrectes. Com a mostra d’açò, pensem en el relat de la visita que Jesús va fer a casa de Maria i Marta. No hi ha dubte que l’hospitalària Marta estava emocionada de tindre a Jesús com a convidat, per això li va preparar un menjar molt elaborat. Mentrestant, la seua germana Maria va traure el millor partit de la visita assentant-se al costat del Senyor i escoltant la seua ensenyança. Encara que Marta tenia la millor de les intencions, Maria havia «escollit la millor part» (Lc 10:38-42). Amb el temps, Maria oblidaria el menjar que es va servir en aquella ocasió, però podem estar segurs que no va oblidar mai el que va aprendre. Tal com Maria va valorar eixe temps que va passar amb Jesús, nosaltres també valorem el temps que passem amb Jehovà. w22.01 pàg. 27 § 5, 6

Encara que Acab es va humiliar davant de Jehovà, la seua conducta posterior va mostrar que no estava realment penedit. No va intentar eliminar del seu Regne l’adoració a Baal ni tampoc va promoure l’adoració a Jehovà. Després de la mort d’Acab, Jehovà va revelar l’opinió que tenia d’ell. Jehú, el profeta de Déu, va dir que Acab era «un malvat» (2Cr 19:1, 2). Si el penediment d’Acab haguera sigut sincer, l’hauria descrit el profeta com un home malvat, enemic de Jehovà? Està clar que, encara que havia mostrat cert grau de penediment, no va arribar mai a penedir-se del tot. Què aprenem de l’exemple d’Acab? Quan Elies li va dir que el seu llinatge seria exterminat, la primera reacció d’Acab va ser humiliar-se, i això era un bon començament. No obstant, les seues accions posteriors demostraren que no estava penedit de cor. Açò ens ensenya que el penediment implica més que expressar pena momentàniament. w21.10 pàg. 3 § 4, 5, 7, 8

Isaïes era profeta i, tal volta, la seua dona també realitzava labors profètiques, ja que se l’anomenava «la profetessa» (Is 8:1-4). Evidentment, com a matrimoni, Isaïes i la seua dona estaven centrats en l’adoració a Jehovà. Hui en dia, els matrimonis també poden imitar a Isaïes i la seua dona fent tot el que poden en el servici a Jehovà. Poden enfortir la seua confiança en Déu estudiant junts les profecies bíbliques i comprovant com sempre es complixen (Tt 1:2). Poden meditar en com contribuïxen ells al compliment d’algunes profecies bíbliques. Per exemple, poden pensar en el paper que tenen en el compliment de la profecia de Jesús de predicar les bones notícies per tota la terra abans que vinga la fi. Com més convençut estiga un matrimoni que les profecies bíbliques es faran realitat major serà la seua determinació de fer tant com poden per Jehovà. w21.11 pàg. 16 § 9, 10

Jesús estava preocupat per sa mare, qui probablement era viuda. Mogut per l’amor i preocupació que sentia per Maria, Jesús li va encarregar a Joan que cuidara d’ella, sabent que satisfaria les seues necessitats espirituals. Des d’eixe dia, Joan va ser com un fill per a Maria i va cuidar d’ella com si fora sa mare. Quant d’amor va mostrar Jesús per la dona que amb tant de carinyo l’havia cuidat des que va nàixer i que ara estava al seu costat en el moment de la seua mort. Què aprenem de les paraules de Jesús? Que el vincle que ens unix amb els nostres germans de la congregació pot ser més fort que el que ens unix amb els membres de la nostra família. Els nostres familiars podrien oposar-se’ns o, fins i tot, abandonar-nos. Però, com Jesús va prometre, si ens mantenim a prop de Jehovà i de la Seua organització, rebrem «cent vegades més» del que hem perdut. Molts germans arribaran a ser per a nosaltres com un fill, com una filla, com una mare o com un pare (Mc 10:29, 30). Com et sents al formar part d’una família espiritual unida per la fe i per l’amor a Jehovà i als altres? (Col 3:14; 1Pe 2:17) w21.04 pàgs. 9-11 § 7, 8

L’amor lleial va més enllà del que s’espera. Hui en dia, igual que en el passat, molts dels nostres germans i germanes han decidit mostrar amor lleial als seus companys de creença, inclús a aquells que no coneixen personalment. Per exemple, quan s’enteren que ha passat un desastre natural, immediatament volen saber de quina manera poden ajudar. I quan algú en la congregació passa per dificultats econòmiques, no dubten en oferir-li ajuda pràctica. Igual que en el segle I els germans van fer «fins més del que podien» per a ajudar els seus companys necessitats, molts germans de l’actualitat fan més del que s’espera d’ells, encara que això els supose fer sacrificis personals (2Co 8:3). Els ancians que són observadors també agraïxen a estos germans i germanes bondadosos l’ajuda que donen. L’encomi carinyós i donat en el moment oportú els proveirà les forces que necessiten per a continuar ajudant (Is 32:1, 2). w21.11 pàg. 11 § 14; pàg.12 § 21

Tots necessitem que se’ns aconselle de tant en tant. En alguns casos, potser som nosaltres els qui demanem consell a algú que respectem. En altres, un germà preocupat podria abordar-nos i advertir-nos que estem a punt de cometre «una falta» de la qual podríem penedir-nos (Ga 6:1). I finalment, podríem rebre consell quan algú ens corregix després que hagem comés un pecat greu. Siga quin siga el cas, hauríem d’escoltar el consell. Fer-ho pot beneficiar-nos i salvar la nostra vida (Pr 6:23). El text de hui ens anima a escoltar «les sentències dels savis». No hi ha cap humà que ho sàpia tot. Sempre hi ha algú que té més coneixement o experiència que nosaltres (Pr 12:15). Així que deixar-se aconsellar és un senyal d’humiltat, ja que indica que som conscients de les nostres limitacions, és a dir, que necessitem ajuda per a alcançar les nostres metes. De fet, el savi rei Salomó va escriure que els projectes, «amb nombrosos consellers, arriben a bon terme» (Pr 15:22). w22.02 pàg. 8 § 1, 2

El penediment verdader implica més que simplement lamentar-se d’haver comés un pecat greu. També implica un canvi genuí en la ment i el cor del pecador. Açò inclou abandonar el seu derroter pecaminós i tornar a obeir les normes de Jehovà (Ez 33:14-16). L’interés principal del pecador deuria ser restablir la seua relació amb Déu. Però, què hauríem de fer si ens enterem que un amic íntim ha comés un pecat greu? Si tractàrem de tapar el seu pecat, no estaríem ajudant-lo. Això mai funciona, perquè Jehovà ho veu tot (Pr 5:21, 22). Lo millor que podríem fer per ell seria dir-li que ha de confessar el seu pecat als ancians i que estos volen ajudar-lo. Si es negara a fer-ho, deuríem ser nosaltres els qui parlàrem amb ells. D’esta manera, estaríem demostrant que realment volem ajudar-lo. w21.10 pàg. 7 § 19-21

Tots podem aprendre a imitar l’esperit abnegat de Jesús, de qui la Bíblia va dir que «prengué la condició d’esclau» (Fl 2:7). Un bon esclau, o servent, buscaria oportunitats per a complaure el seu amo. De la mateixa manera, nosaltres, com a esclaus de Jehovà i servents dels nostres germans, tenim el desig de servir-los cada volta més. Podries preguntar-te: «Estic dispost a fer sacrificis personals per a ajudar els altres? M’oferisc ràpidament quan es necessiten voluntaris per a netejar el lloc on se celebra l’assemblea o per al manteniment de la sala del Regne?». Si veus que necessites millorar en algun aspecte, però et falta la motivació per a fer els canvis necessaris, parla amb Jehovà amb sinceritat. Dis-li com et sents i demana-li que impulse la teua voluntat i les teues ganes d’actuar (Fl 2:13). w22.02 pàg. 23 § 9-11

Jesús va ser amable i raonable inclús en circumstàncies difícils (Mt 11:29, 30). Recordem, per exemple, el cas de la dona fenícia que li va suplicar que curara la seua filla. Encara que al principi Jesús va rebutjar la seua petició, al vore la gran fe d’ella, va mostrar consideració i va curar la seua filla (Mt 15:22-28). Però, l’amabilitat de Jesús no li impedia ser ferm amb els qui estimava donant-los el consell oportú. Una mostra d’això va ser quan Pere va intentar desanimar-lo de fer la voluntat de Jehovà i Jesús hagué de corregir-lo davant dels altres deixebles (Mc 8:32, 33). No ho va fer per a humiliar a Pere, sinó per a entrenar-lo i advertir els altres deixebles del perill de ser presumptuosos. És evident que Pere es va sentir un poc avergonyit, però es va beneficiar de la disciplina. Encara que volem ser amables amb els qui estimem, a voltes hem de dir-los les coses clares. Però quan ho fem, cal que imitem a Jesús basant el nostre consell en els principis de la Paraula de Déu. w22.03 pàg. 11 § 12, 13

Adorem a Jehovà quan l’alabem (Sl 34:2 [v. 1 TNM]). El lloem quan parlem amb apreci de les seues meravelloses qualitats i obres. Recordem que les alabances brollen d’un cor agraït. Per tant, si dediquem temps a meditar en la bondat de Jehovà, o siga, en totes les coses que ha fet per nosaltres, no ens quedarem mai sense motius per a alabar-lo. La predicació també ens dona una magnífica oportunitat per a oferir «contínuament a Déu un sacrifici d’acció de gràcies, és a dir, el fruit d’uns llavis que lloen el seu nom». Tal com deuríem pensar detingudament el que volem dir-li a Jehovà abans d’orar-li, també seria bo que pensàrem amb antelació el que direm a les persones a qui prediquem. Volem que el nostre «sacrifici d’acció de gràcies» siga el millor, per això, parlem de cor quan compartim les veritats bíbliques amb els altres. w22.03 pàg. 21 § 8